• 8 pc NO

    NOMÉS un 8% diu NO a un Referèndum per Decidir sobre Independència.

    Sumar en sap tothom.  Sumar els vots dels partits que están a favor del dret a decidir es fàcil.  Sumar els vots que están pel NO es igual de fàcil.  Saber a on s’han de sumar els vots del PSC es questió de interpretar el terme “legal”.  Saber que volen UPyD, VOX, Falange de las Jons, y D.N (els de l’atac al Centre Blanquerna) també es senzill….Podem considerar que els republicans, X, Pirates, els de Recortes cero y els antitaurins del PACMA votarien 50/50 pel si i pel no?…doncs, ja ho tenim: La macroConsulta  de les eleccions  d’Europa ens diuen que:

    1.594.729  (65% dels vots) estan pel SI al Dret a Decidir (veure gràfic)

    453.091  (8% dels censats) NO ens deixen votar a la resta (veure gràfic)

     

    …i tot amb dades del ministeri de d’en Fernández Díaz.

     

    65 pc SI

     

    democratic mandate

  • carlos_v_340b_rubens

    Visió històrica, de Carles I a Felip IV

    Una mica de història

    Corre l’any 1519 quan Carles I d’Hasburg, rei de Castella i d’Aragó, competeix amb Francesc  I de França per aconseguir la corona del Sacre Imperi Romanogermànic; una corona electiva, és a dir, cal comprar els vots dels prínceps electors alemanys.

    Al no tenir diners, Carles I va recórrer a un préstec al banquer Jakob Fugger, un “vell amic” de la família.

    Però mantenir mig Europa i Amèrica resultava car, per això, periòdicament, es recorría a la venda de deute pública ( us sona?) i a re negociar els terminis de pagament ( vaja! res de nou).

    El 1556 accedeix al tro en Felip II i davant el panorama financer declara la primera fallida de les quatre que hi hauran al seu regnat. 

    Però com pots ser que en un imperi on mai es posava el sol pugues succeir tal negligència?

    De fet, el cost de mantenir les fortificacions d’arreu l’imperi, el gran exèrcit reial farcit de mercenaris, les flotes i , alhora, intentar liquidar els deutes heretats era massa per tot l’or i plata que venia d’Amèrica, metalls preciosos, val a dir, que moltes vegades acabaven en mans dels corsaris anglesos.  Total, que l’or i la plata que desembarcava  a Sevilla, anava directament a mans dels banquers ( la família Fugger) i com que l’exèrcit no cobrava, aquest donava a conèixer el seu enuig per Flandes ( trist episodi conegut com la fúria espanyola ,ara en dirien “el espíritu Juanito” ,on les tropes reials varen saquejar Anvers).

    Amb l’entrada del nou rei, Felip III, es va portar a terme la devaluació de la moneda que  lluny de solucionar el problema  només va fer que  allargar-lo. Resultat, una altra fallida en el 1607 i ja en portem…

    La traca final, l’ocàs definitiu o com preferiu dir-li, va ser amb Felip IV junt amb el comte duc d’Olivares.

    El descens de la natalitat, l’increment del nombre d’eclesiàstics  ( com que no hi havia res a administrar  encara no es convocaven oposicions a funcionari) i la forta emigració cap a les amèriques va fer que les ciutats castellanes perdessin població i amb ella, llocs de treball i capacitat de producció.

    Si li afegim que l’or d’Amèrica començava a escassejar, va motivar que la pressió fiscal castellana, comandada pel comte-duc d’Olivares, poses els ulls cap a Sicília, Nàpols, Portugal i Catalunya, fet que va desencadenar  conflictes armats amb uns resultats prou coneguts pels catalans.

    Resultat, quatre suspensions de pagament durant el regnat de Felip IV. Tot un record!

    Però, a on va anar a parar tot l’or d’Amèrica?

    Una manca d’organització bancària i industrial a Castella, una predilecció a importar productes abans que  fabricar-los i una noblesa que creia que treballar els faria socialment inferiors va fer que tot l’or i la plata d’Amèrica es consideres una finalitat i no un mitjà per fomentar l’aparició d’un teixit empresarial.

    I si ara als conceptes com: banquer Fugger, l’or americà, fortificacions, flotes i exèrcit reial… els canviem per els de caixes provincials, fons europeus, Aves, aeroports, velòdroms,…. ens demostra que no han aprés rés de rés…

    Nova suspensió de pagaments? Perdó, concurs de creditors?.

  • Independencia_de_Cuba,_revista_la_flaca,_1873.

    Actitud colonialista d’Espanya

    ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPID.

    Prenc aquesta frase com a títol per  fer-se  famosa en la política nord americana durant la campanya electoral de Bill Clinton.  A partir de llavors aquesta frase es utilitzada per referir-se a les qüestions essencials.

    Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica per després, ja en el 1898, acabar perdent les últimes; Cuba, Puerto Rico  i Filipines.

    Concentrem-nos ara per ara en les colònies sud-americanes. En grans trets podem dir que les causes d’ emancipació foren  la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció  i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia. Recordem que els criolls són els descendents dels espanyols nascuts a Amèrica.

    En definitiva, els factors claus del procés d’independència foren, primer,  la incapacitat de la metròpoli -Madrid- per continuar mantenint l’imperi i,segon, les aspiracions dels criolls a controlar políticament el seu propi territori o,  el que és el mateix,  la incapacitat de donar una autonomia a les colònies per el seu desenvolupament, tant econòmic  (és l’economia estúpid)  com intel·lectual.

    Anem ara a Cuba que, fins llavors, s’havia mantingut fidel a la metròpoli. Va iniciar el camí cap a la seva independència amb un primer avís el 1868 amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), que va acabar amb la concessió d’una certa autonomia per part del govern espanyol. L’acció definitiva, però, seria a partir del 1895, amb la Guerra d’Independència on la intervenció dels Estats Units en el conflicte  va comportar la pèrdua de Cuba, de Puerto Rico i Filipines.

    Retrocedim una miqueta i quedem-nos entre la Guerra dels Deu anys i la pèrdua definitiva de Cuba.

    Aquí hi juga un paper molt important Antonio Maura Montaner , polític mallorquí que es  presentava d’aquesta manera: “ Soc illenc. He nascut en una terra amb una historia peculiar i una llengua. Jo m’he agenollat, de nen, per dir les meves primeres oracions  al costat d’una tomba d’un rei que era rei de Mallorca. La meva terra té per frontera el mar”

    Maura intentava fer entendre que ell, nascut en una illa prou apartada del poder centralista de Madrid, comprendria  la problemàtica i sabria  resoldre les ànsies de llibertat dels cubans.

    El seu projecte , tot i  conservant íntegra la sobirania espanyola, ampliava en gran mesura la  intervenció dels pobles antillans en la gestió, direcció i govern dels seus assumptes ( és l’economia estúpid) , a més d’obrir la possibilitat de modificar les lleis contraries als seus interessos. El projecte es basava en una casi absoluta autonomia municipal.

    Evidentment, el projecte fou rebutjat per part dels espanyols més rancis que creien que qualsevol reforma seria l’ inici del desmantellament de l’imperi colonial.

    Madrid, una vegada més,  tenia l’oportunitat de resoldre una problemàtica que 75 anys abans no va saber resoldre. Madrid, una vegada més, mostra una incapacitat de dotar d’autonomia a una zona per el seu desenvolupament, tant econòmic  com intel·lectual. I Madrid, una vegada més, s’equivoca.

    Tot això que explico és real i ha succeït en unes terres que Madrid considerava seves, no com a simples colònies, sinó com, i em refereixo sobretot a Cuba, una província més, com poden ser , per exemple, Sevilla o Toledo.

    Doncs si això ha passat, què pot passar  demà en una terra que, si bé  diuen és de la seva propietat,  mai l’ han considerat seva del tot, que parla una llengua diferent, que té una identitat diferent, que mai s’ha sentit valorada  i que, una vegada rere altre, reclama una autonomia econòmica ( és l’economia estúpid)  per poder desenvolupar-se  íntegrament?.

    Hi ha un principi que diu:  “si fas sempre el mateix no esperis resultats diferents”  i  d’això Madrid n’és un especialista.

    Jo no sé el que passarà, però el que sí sé es que Madrid està fent el mateix que ha fet sempre….

     

    Un català emprenyat.

  • camacho_cara_475x352

    Desestimada la demanda de Sánchez Camacho contra “El Triangle”

    La presidenta del PPC perd la demanda contra la editorial que va difondre la seva conversa

    El jutjat d’instrucció número 22 de Barcelona ha desestimat la demanda presentada per Alícia Sánchez-Camacho contra l’editorial de El Triangle per haver penjat a la seva pàgina web un enllaç amb la conversa que la presidenta del PP va mantenir amb María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, al restaurant La Camarga.

    Sánchez-Camacho va presentar una demanda per considerar que s’havia vulnerat el seu dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge i reclamava una indemnització de 200.000 euros. La sentència, però, no li ha estat favorable. La magistrada Gemma Vives recorda que “quan es tracta de personatges públics, amb un càrrec públic, aquest dret es dilueix, quan no s’exclou per complet”.

    Segons la jutgessa, el contingut de la gravació a La Camarga té un “interés general claríssim” que és “molt més prioritari que la privacitat de l’autora”. En aquest sentit, recorda que en el dinar entre Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez s’hi va parlar del cas Pretòria, dels paradisos fiscals presumptament tramats per la família Pujol o sobre la trama del cas Palau. “El públic tenia dret a saber què succeia amb aquests temes”, conclou el text.

    Per la jutgessa, la clau del cas és si el fet de penjar l’àudio era constitutiu de delicte, i recorda que “el tema ja està resolt perquè la pròpia querellant va desistir de l’acció penal mostrant el perdó de l’ofès”. Efectivament, la presidenta del PP de Catalunya va arribar a un acord amb l’agència de detectius Método 3 per retirar la demanda i tancar el cas per evitar que arribés a judici. Tanmateix, la sentència recorda que Sánchez-Camacho no va demanar com a mesura cautelar que s’impedís que la gravació sortís a la llum pública.

    Igualment, el text recorda que el dany moral que la dirigent del PP “hauria d’haver sentit el dany moral molt temps abans” que es publiqués la conversa a El Triangle, perquè diferents diaris ja n’havien parlat setmanes abans.

    La sentència descarta també que la publicació hagi d’indemnitzar Sánchez-Camacho per unes caricatures i imposa a la presidenta del PP de Catalunya que pagui les costes del judici.

    El cas La Camarga va desencadenar durant el febrer de 2013 una dura controvèrsia política, judicial i fins i tot policial pels indicis que diferents partits havien mirat d’obtenir informació sobre els seus oponents recorrent a l’agència Método 3.

    El PP no ha resolt, hores d’ara, si recorre la sentència.

    la ex de Jordi Pujol fill al restaurant de la Camarga, a Barcelona.