• Anasagasti: “Pujol destrossat, però el rei encimbellat”

     El Singular.cat

    29/07/2014
    per Lluís Bou
    “Tots els que legítimament i amb raó critiquen Pujol, perden autoritat moral per fer-ho si no fan el mateix amb Joan Carles I”, afirma el senador del PNB
    El senador del PNB Iñaki Anasagasti ha denunciat avui que existeix una doble vara de medir respecte a l’expresident Jordi Pujol i al rei Joan Carles I. Al seu entendre a Pujol se l’ha “destrossat” i al monarca espanyol se l’ha “encimbellat” fins al punt que representarà el govern espanyol en la presa de possessió de Juan Manuel Santos el 7 d’agost com a president de Colòmbia.

    “El rei aquí segueix amagat i amb tots els honors quan es nega a donar compte del patrimoni acumulat en aquests quaranta anys. Intocable i impune. Pujol, tocable i no impune, sobretot per als qui el volen destrossar personalment i en la seva obra. El rei, aforat i intocable.
    “Per això és bo recordar el que va passar l’any passat quan es van trobar comptes [de Joan Carles I] a Suïssa, herències no declarades i opacitats diverses. La justícia no va actuar. L’agència tributària no va actuar. Les Corts no van actuar perquè no se’ns va deixar preguntar res sobre aquest assumpte. La premsa va deixar estar el cas”.
    “Se sospita que el compte a Andorra de Pujol no només procedeix d’una herència del seu pare sinó ha estat alimentat aquests anys. Tant de bo s’investigui i s’arribi al fons de la qüestió. Però, d’on neix el riquíssim patrimoni del rei valorat en gairebé 2.000 milions d’euros com va relatar el New York Times?“.

    “Molt malament el que ha fet Pujol, però, ¿i el rei que prepara el seu viatge a Colòmbia per representar al govern en la presa de possessió de Santos? Per què aquesta doble vara de mesurar?”, es pregunta Anasagasti en un article al seu blog.

    Segons Anasagasti, tots els que legítimament crítiquen ara a Jordi Pujol, perden tota legitimitat moral si no fan el mateix amb Joan Carles I.

  • Matar al pare, per Toni Soler

    Per Toni Soler a Ara.cat,  27 juliol 2014

    PUJOLISME. Els meus pares eren un matrimoni ben avingut, però votaven partits diferents. El pare era pallaquista sense Pallach i, per tant, votava el PSC, però amb certa recança; la mare votava CiU, però no es refiava dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les persones, que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista. Quan sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. També li passava amb altres polítics, com ara Eulàlia Vintró (i deia: “Com pot ser que m’agradi tot el que diu aquesta dona, si és comunista?”). Però en el cas de Pujol hi havia un nivell de connexió superior, que tenia a veure amb el tarannà, amb la manera de dir les coses, aquella empatia que va seduir milers de catalans de tota filiació durant més de dues dècades. I sobretot: se’n refiava. “D’en Pujol, me’n refio”, això és el que deia, com si fos un eslògan. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi estalviat aquesta confessió pública que, segurament, l’hauria desencantat de la política per sempre més.

    MORAL. La caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil. No cal ser convergent per admetre-ho. Pujol no només va ser un líder polític; també va exercir de referent moral, i molts dels seus votants l’idolatraven perquè el consideraven l’expressió de les virtuts públiques del país -l’anar per feina, el seny, el diàleg, el país de tots, la feina ben feta, totes aquelles expressions que ara ressonen com una closca buida-. Pujol, amb la seva confessió, ha fet que molts catalans se sentin estafats, que tinguin la sensació d’haver viscut, en part, una mentida. Però el cas és que aquest frau convivia amb veritats granítiques: el modern discurs catalanista, la construcció de l’autonomia, el llegat ideològic. Tot això forma part del nostre present, i en part l’explica. Però hauran de passar uns anys perquè rescatem aquesta herència; de primer haurem d’acceptar el fet lamentable que el principal líder d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes fiscals durant decennis; que no ha confessat els fets fins que no ha tingut altre remei, i que segurament la seva laxitud va contaminar el comportament de CiU i el del govern català fins a extrems que, de moment, només podem sospitar.

    EL PROCÉS. Costa d’entendre que una persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la història, no s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el mal ja està fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera possible. Els seus enemics tenen tot el dret a sucar-hi pa; però són ells els que sempre han dit que Pujol no és Catalunya; per tant, els haurem de fer cas. Certament, Catalunya no és Pujol, ni tampoc Millet; com Espanya no és Bárcenas, Gürtel ni el GAL. Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent; però el procés sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist episodi carregat de raons. Sobretot ara, quan les portes de la Transició es tanquen definitivament. Des d’avui som tots Èdips, condemnats a matar el pare per assolir la maduresa. I això, en termes de país, vol dir deslliurar-nos per sempre de tota mena de patriarcats.

    Tant de bo aquesta sigui l’última lliçó del pujolisme.

  • Catalunya paga, paga i paga

    Article del secretari general d’Unió, Josep M. Pelegrí, al diari digital E-Notícies. 27 juliol 2014.

    El govern del PP ha fet públiques les seves balances fiscals i, malgrat haver buscat una única metodologia per interessos partidistes, els números demostren que Catalunya té un dèficit fiscal molt important. És evident que quan des de el Parlament de Catalunya o des del govern reclamem que es posi fre a aquest abús ho fem des de la realitat dels números i dels fets, i mai des de la demagògia.

    Ens hauria agradat que, tal com fem des de Catalunya, el govern de l’Estat hagués fet publiques les balances fiscals amb totes les metodologies existents i internacionalment acceptades. D’aquesta manera es podria precisar amb més exactitud la situació real de cada comunitat. En tot cas, evidencia que l’actual dèficit fiscal que pateixen tots els catalans i totes les catalanes és injust i insuportable. Perquè, siguin els 8.500 milions d’euros de dèficit anunciats per l’executiu Rajoy o els 11.000 calculats pel govern de la Generalitat, és evident que parlem en ambdós casos d’un desequilibri fiscal molt important i manifestament insostenible.

    Continuem reclamant al govern espanyol que faci aquests càlculs amb totes les metodologies: la del flux monetari i la de càrrega benefici. El govern Rajoy s’adonaria que des de Catalunya no plantegem ni exageracions ni fantasmades quan denunciem que patim un abús fiscal sistemàtic. S’ha anat produint any rere any amb el que això té de negatiu per a la nostra economia, per al nostre creixement econòmic i per a la nostra capacitat d’oferir els serveis que tots els catalans mereixem.

    Aquest serà probablement un dels temes –no l’únic a més de la consulta- que caldrà tractar en la reunió que el president Mas mantindrà demà amb Mariano Rajoy. Hi ha moltes qüestions en les quals l’Estat no és just ni amb Catalunya ni amb els catalans i les catalanes.

    Per acabar, i ja que aquest es el meu últim article abans de l’agost, vull desitjar-unes bones vacances a qui les faci i que aquest període estiuenc ens serveixi a tots per recuperar forces ja que el setembre començarem un període apassionant i transcendental per al nostre país.

    Bon estiu!

    Josep M. Pelegrí, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya