• Jaume Marfany

    ANC, el Full de Ruta més decisiu

    per Jaume Marfany
    Vicepresident de l’Assemblea (ANC)
     article opinió a Tribuna.cat ,  10 març 2015

    El passat 4 de març, el plenari del Secretariat Nacional de l’ANC vam debatre i aprovar, amb un sol vot en contra, el Full de ruta 2015-2016 i la Ponència marc complementària.

    Des de l’endemà mateix, les assemblees territorials i exteriors de l’ANC disposen d’ambdós textos per tal de poder debatre’ls i presentar-hi esmenes, si ho creuen convenient.

    Els textos definitius els aprovarà l’Assemblea General del proper 12 d’abril.

    Davant d’alguns titulars desafortunats i que tergiversen el contingut real del Full de ruta, intentaré desfer aquests possibles malentesos i miraré d’aclarir els punts més importants del Full de Ruta més decisiu que mai hagi redactat l’Assemblea.

    La proposta de Full de Ruta del SN de l’ANC presenta dos grans eixos de treball a curt termini i que podríem resumir en:

    1- construir la unitat d’acció imprescindible entre la societat civil, les nostres institucions i els partits polítics

    2- orientar adequadament el treball per augmentar la incidència social de l’ANC, arribant a sectors socials escèptics amb la independència. En aquest sentit prenen especial importància les accions inscrites en el Pla d’Actuació 2015-2016.

    Després de l’èxit del 9N, la societat civil i l’ANC com a organització capdavantera, vam cedir, necessàriament, el lideratge del procés al partits polítics que, una vegada més, han demostrat ser-ne la baula més feble.

    Tenim el repte d’aconseguir el caràcter plebiscitari del 27S i assegurar una mobilització més gran que les registrades

    Després de l’acord del 14 de gener, acord en el qual l’ANC es vam limitar a fer el paper de fedatari, les eleccions del 27S van prendre un caràcter merament partidista. El repte que tenim al davant és, doncs, aconseguir el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i assegurar una mobilització més gran que les registrades en anteriors eleccions.

    Primer objectiu del Full de Ruta: les eleccions municipals del 24 de maig han de ser llegides, també, en clau nacional i han de servir per reprendre, amb força i il·lusió renovades, la via catalana cap a la independència.

    Segon objectiu clau del Full de ruta: La victòria clara i inqüestionable de les forces independentistes només s’aconseguirà des de la màxima unitat possible i vinculant, com ha estat sempre, la justícia social i la regeneració democràtica amb la pròpia construcció de la nova República catalana independent.

    A l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que calgui per fer possible la nova República catalana

    Aquesta unitat només s’aconseguirà si és la conseqüència d’un acord sòlid i previ a les eleccions del 27S. Un pacte entre les forces sobre les quals es basa el propi procés: la societat civil, les institucions i els partits polítics. Un pacte que caldrà que sigui públic, conegut per tothom i impulsat per la societat civil, la que, des del primer moment, ha liderat el procés.

    Tercer objectiu: Per a l’ANC, aquest pacte només es pot produir en el marc de la nova configuració del que fins ara ha estat la Taula de forces polítiques i socials per l’Estat propi. Un pacte que ha de contemplar uns punts mínims sobre els quals es puguin començar les converses i que estan especificats en el propi Full de ruta.

    Quart objectiu: Si després d’un temps prudencial, fos impossible en el marc d’aquesta Taula aconseguir aquest acord sòlid i unitari, l’Assemblea ens plantejarem d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país a l’entorn dels punts mínims especificats en el Full de ruta.

    Estic plenament convençut que la maduresa, el bé col·lectiu i el sentit de país de tots els integrants de la futura Taula, farà que no s’arribi a produir aquest quart escenari. Ha de quedar ben clar, però, que si, en un cas improbable, això succeís, a l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que la societat ens demani, el que calgui per fer possible la nova República catalana.

  • Van Rompuy

    The shame of Europe

    Vilaweb.cat ‘s editorial September 25 2014

    by Vicent Partal

    Herman Van Rompuy is still, but not for long, the president of the European Union. Yesterday he dared to answer a question from Carles Boix on the independence of Catalonia with, ‘Democracy does not serve to change borders.’ We are well accustomed to hearing arrogant stupidities from the insulting mediocrity governing in Brussels, the mediocrity that seriously endangers the construction of Europe, but Van Rompuy’s phrase has gone further than anyone had previously dared before and is simply intolerable.

    What does he mean by democracy does not serve to change borders? What does he think the Estonians or Slovenians did? How does he believe the Slovaks form part of the European Union? What would Malta do to have a place on the Council, if it were not for democracy allowing borders to be changed? And Merkel, how would she have governed the Federal Republic, having been born in the Democratic Republic, if democracy had not enabled borders to be changed?

    Let’s hope that he was not thinking about what he was saying, otherwise, Herman Van Rompuy would have to explain how he was the person who signed Croatia’s entry in the European Union. Do you mean, Mr. Rompuy, that democracy does not serve for changing borders but that war, ethnic cleansing, mass crimes and the destruction of a country does? Is this the message Europe wants to send to the world? Is my vote worth less than one, a hundred or a thousand corpses in the trenches of Vinkovci, Mr. Van Rompuy? Shame on you! Shame on behalf of the founding fathers of Europe! Shame on behalf of all those who have fought for decades to make the Union a place of peace, freedom and stability.

  • españa no deixa votar

    Catalonia vs Spain, a clash of two nationalisms



    By targeting the Mas government, widely portrayed as extremist and irresponsible, and by refusing to negotiate on key constitutional, economic, social, cultural issues, Mr. Rajoy has – willingly or not – been playing into the hands of radicals.

    Will 2014 be the year of Catalonia as it might be that of Scotland, whose voters will decide by referendum on September 18 if they want to regain their independence after three centuries within the United Kingdom ?

    Five days earlier, Catalans will have taken to the streets en masse to commemorate the 300th anniversary of their own battle of Culloden, i.e. the fall of Barcelona into the hands of Spanish and French armies on September 11, 1714, and the end of their traditional self-rule and national identity. In 2012 and 2013 between one and two million people marched for independence from Spain, out of a population of 7.5 millions, slightly larger than Denmark.

    And, on November 9, the autonomous government has vowed to organise a referendum on Catalan residents’ “Right to decide” whether they want to become a State and, if they do, whether they would choose independence or remain in the fold of the Spanish monarchy. A vote which is bitterly opposed – as unconstitutional – by the right wing PP’s (Popular Party) government in Madrid as much as by PSOE (Socialist) opposition in the name of Spanish unity. For the moment, according to recent opinion polls, over two thirds of voters would vote “yes” at the first question and a small majority would opt for independence.

    But this “yes” could well turn into a “no” if the Spanish head of government Mariano Rajoy agreed to stop tampering with their linguistic and cultural rights – education is conducted in the Catalan language in the Autonomous Region – and grant a “Fiscal Pact” to Barcelona, like the one already in place in the Basque Country, allowing them the right to collect taxes.

    As a rule, Catalans distrust the behaviour of Madrid politicians who, they feel, want to curtail their linguistic rights while milking the richest economy of the peninsula. Even if they are opposed to independence or in favour of a federal Spain ( the “Third Way” advocated by the Socialists – who remain short of details on their new proposal – but firmly rejected by Rajoy). They stress that the “Estatut” (status) approved by referendum and validated by the Spanish Cortes in 2006 has been stripped of its fundamental rights by the Constitutional Court, at the request of the PP, then in opposition, and of some PSOE leaders. And that, since it was returned to power in 2011, the PP has been eating away what Catalans consider to be their prerogatives.

    In a democratic country there is nothing which could not be solved through negotiations. Provided there is a common will to negotiate, i.e., to give and take. The Catalan government, led by Artur Mas, head of Convergencia I Unio (CiU), the moderate nationalist party which spearheaded the fight for autonomy after Franco’s death and who has long kept alive the hope of negotiating a better status with Madrid, is now advocating the “Right to decide”. He has announced for November 9 a referendum considered as illegal by the PP and PSOE, both of whom have vowed to oppose it by all legal means. Mas is also keeping up his sleeve the option of holding “plebiscitary” elections to the Barcelona Parliament, which would bring in a wider nationalist majority.

    While Madrid politicians, and media are staunchly opposed to a referendum which, for them, would mean secession – some having gone so far as to compare Catalan nationalists to Nazi national-socialists, portraying Mas with a Hitler-like moustache and advocating sending the army in to restore rule of law in Barcelona – the two main Spanish parties, PP and PSOE, have all but vanished from the Catalan political scene. At the same time, moderate nationalists, who have failed to bring negotiations forward, are now threatened by the rise of the old radical anti-monarchy nationalists of Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), which has overtaken CiU in latest polls.

    Thus both sides are being radicalised. The moderate Catalan bourgeoisie, traditionally ready for compromise which would protect their business interests – and who remain, on economic and social issues as conservative as the PP – could soon be replaced by a less pliable ERC. Thus making a compromise less easy to reach, or even more unlikely. So Spain is now facing a confrontation between two conflicting nationalisms, Spanish/Castilian and Catalan.

    This is precisely what the Catalan business community, as committed to their cultural values as to their economic interest in remaining part of a larger Spanish market, desperately want to avoid and are trying to act as a go-between between Madrid and Barcelona. They have, according to the daily El País (17 July 2014), pleaded with Mr. Rajoy to do away with his strategy of “immobility”, of sweeping the Catalan question under the carpet in the vain hope that it will eventually fade away, and to open negotiations on three fundamental issues which would rebuild confidence, cut the grass from under the pro-independents’ feet and make irrelevant the “Right to decide”: recognizing Catalonia as a nation, full control on linguistic and cultural issues, and fiscal autonomy. So far to no avail. As the head of Barcelona’s Economists Circle, Antón Costas said, “the temptation of doing nothing is only leading us towards the extremes”.

    By targeting the Mas government, widely portrayed as extremist and irresponsible, and by refusing to negotiate on key constitutional, economic, social, cultural issues, Mr. Rajoy has – willingly or not – been playing into the hands of radicals like the ERC or social organisations like Omnium Català and ANC (Catalan National Assembly), who are behind the latest massive demonstrations. New local elections would probably bring to power a coalition led by ERC. Specially as a significant number of neo-Catalans – immigrants from the rest of Spain and abroad – have recently joined the traditional independence camp. While, at the same time, neither the PP nor the PSOE want to be seen by their traditional Spanish voters as giving away to “separatists”. Rajoy knows that his party’s radical wing, influenced by his predecessor Jose Maria Aznar, could threaten his leadership. While PSOE leaders are well aware that no Socialist government could be returned to the Cortes without the Catalan votes.

    The contrast with the more realistic position of the British government is glaring, which has accepted the Scottish referendum, while campaigning – like the Labour Party – for a “no” vote on independence. And moreover letting it be  understood that this “no” vote could be followed by devolution of more federal powers to the Scots.

    Of course, both London and Madrid have been trying to frighten away voters by threatening them with expulsion from the European Union, exclusion from their present currency – the Pound or the Euro – and dire economic and social consequences if they make the wrong choice. This is fair game. But, as well as independence – especially on unfriendly terms – meaning serious economic difficulties for sure, and long negotiations with Brussels on access to the EU, it could also be costly to Spain. And perhaps more. The Kingdom would, in effect lose its richest region, its second city and its main port, but also one of its only road and rail connections to the rest of Europe, (the other being through the Basque Country, also tempted by greater autonomy, or more). The EU, meanwhile, has rejected Rajoy’s plan to open up a new route to France through the central Pyrenees. All this could strip Spain of its place among EU major powers and reduce it to the humiliating status of a “middling” country. Hard for a nation which has, for centuries, considered herself a world power.

    For their part, a spectacular scandal has just marred the image of Catalan nationalism when it was made public that the charismatic father of Catalan’s autonomy and long-time head of the Barcelona government, Jordi Pujol, had squirrelled away millions of family money into foreign banks. This scandal, front-paged in all the media, is seen by many, in Spain as in Catalonia, as a nail in the coffin of the pro-independence crusade.

    It is true that the very image of Catalanism has been tarnished, this time by the moral failure of its major icon. Yet, Sr. Pujol is far from being the most corrupt of Catalan, or Spanish (left or right) politicians, who took advantage of the last economic bubble to enrich themselves or to illegally finance their parties. Some have been sentenced to jail while judiciary enquiries are dragging on for others. Who could realistically believe now that independence would necessarily mean a cleaner or more efficient government? But maybe Catalans prefer being ruled – for better or worse – by their own kith and kin!



  • en faran prou?

    Busquen confrontació per deslluir la Diada 2014

    El debat sobre la possible il·legalització de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va pujant de to. Tant, que l’exdirector de La Vanguardia, José Antich, ha alertat aquest matí des de Rac1 que, des de l’Estat, “volen que el proper 11 de setembre sigui una jornada de confrontació, volen evitar la imatge festiva de les últimes Diades”, i que l’estratègia passaria per “desacreditar les organitzacions que hi ha al darrera”. En aquest context, l’exdiputat del PSC Toni Comín ha afirmat obertament: “Busquen que aparegui una víctima, que s’atribueixi al moviment independentista.”

    Segons Comín, l’aparició d’aquesta víctima, suposadament causada per l’Estat i atribuïda a l’independentisme -i que no tindria per què tractar-se d’una víctima mortal, ha precisat- provocaria una aturada en sec del procés català, que permetria guanyar temps a l’Estat per reconduir la seva estratègia. “Si en algun moment podria ser que s’aturés el procés, ni que sigui provisionalment, com un temps mort, és que aparegui una víctima -en algun grau, no dic en quin- que s’intenti atribuir al moviment independentista. Aquí, temps mort automàtic”, ha assegurat. I encara ha concretat que “hi ha dues maneres” per aconseguir aquesta víctima: o bé “introduint” algun element violent en el si de les organitzacions independentistes, o bé “radicalitzant un moviment pacífic fins que un esbojarrat cometi un error”.

    Comín ha posat com a exemple l’actuació de les forces de seguretat de l’Estat en contra del moviment altermundialista dels anys 90, quan “la secreta infiltrava gent en les nostres organitzacions perquè ataquessin els policies”. “Ha estat una estratègia habitual de les forces de seguretat de l’Estat, la de convertir moviments pacífics en violents”, ha assegurat, apuntant tot seguit que, en el seu moment, van aconseguir “desemmascarar” els agitadors.

    “Clima de por”

    Anteriorment a les reflexions de Comín, Antich també havia apuntat que des de Madrid es busca generar “un clima de por” a l’entorn del procés independentista, “perquè pensen que així s’aconseguirà rebaixar el que està passant a Catalunya”.

    “Els dos darrers 11 de Setembre han sigut bàsicament lúdics, festius, amb canalla. S’ha transmès la idea al món que aquí hi havia centenars de persones que reclamaven determinades coses de manera lúdica. Aquesta imatge festiva s’està tractant d’evitar de cara al proper 11 de Setembre, no pot ser que sigui una jornada lúdica, festiva, familiar…”, ha sentenciat. “Actuen amb el model basc, es necessita una confrontació. Saben que la il·legalització de l’ANC no arribarà. Però què més dóna! Però molta gent, quan arribi el proper 11 de Setembre, diran que això ja no és el que era abans, que si la Carme Forcadell tal, que si l’ANC… Aquest és l’esquema que tenen ells. Tot això anirà fent la seva pluja fina…”, ha conclòs Antich.

    L’exdirector d’El Periódico Rafael Nadal també ha assegurat que les editorials de l’ABC i El País en contra de l’ANC són premonitòries: “A Madrid primer hi ha la pressió mediàtica i després la reacció política.”

    www.naciodigital.cat  per B.F.

    25 març 2014


  • camacho_cara_475x352

    Resposta a A. Sánchez Camacho per Coque García


    “¿Saben ustedes que en el siglo XX vinieron más de 3 millones del resto de España para conformar la Cataluña actual? Si no hubieran venido, al final del siglo XX Cataluña solo tendría 2.400.000 catalanes. Gracias a esos más de 3 millones de españoles que vinieron a Cataluña a crear su familia y su futuro, gracias a eso hemos construido la Cataluña actual”

    Según Alicia Sánchez Camacho…

    Querida Alicia…

    Mi família forma parte de esos más de 3 millones que vinieron del resto de España a Cataluña. Mi família, como la mayoría de aquellas personas, no dejó todo lo que tenía en su tierra por gusto o por capricho, para venir aquí a enfrentarse a la incertidumbre. Pero vinieron con la firme voluntad de salir adelante. No lo tuvieron fácil, es cierto, pero lo consiguieron trabajando duro, a base de renuncias, y muchos sacrificios. Fueron luchadores y luchadoras que contribuyeron, con su esfuerzo, a construir la Cataluña actual, como tú bien dices.

    Los míos, como tantos otros, vinieron aquí escapando de la miseria de su tierra. Miseria y desesperación que les obligaba a abandonar su casa, su família, su pueblo, sus raíces, porque era la única salida que tenían para sobrevivir. Miseria provocada por los tuyos; eso se te ha olvidado recordarlo.

    Y al llegar no creas que la situación era mucho más grata. Querida Alicia, aquí también estaban los tuyos. También se te ha olvidado recordar que este país ha vivido gran parte del siglo XX bajo un régimen represor y fascista. Pero los míos, a diferencia de los tuyos, llegaron y se comprometieron con la tierra que les acogía. Lucharon, junto a los demás catalanes, por la recuperación de los derechos y libertades que los tuyos les negaban. Salían a la calle para reclamar “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, y también una Constitución a la que los tuyos se oponían, por cierto, aunque ahora la defiendan de manera ferviente y dogmática. Las vueltas que da la vida, querida Alicia…

    Los míos contribuyeron con su lucha y su esfuerzo a construir la Cataluña actual. Los tuyos, en cambio, la estáis destruyendo. Qué paradoja, querida Alicia: escapar en su día de la miseria provocada por los tuyos para que, a estas alturas, después de todo lo luchado, los tuyos les devuelvan a esa miseria de la que escapaban.

    Es vuestra miseria la que genera fracturas. Utilizar la lengua o el origen para dividir y romper la cohesión genera fractura. Pretender españolizar a los niños genera fractura. Reformar la ley del aborto para ir en contra de las mujeres genera fractura. Meternos en guerras genera fractura. Desproteger a los trabajadores genera fractura. Abandonar a los dependientes genera fractura. Recortar derechos sociales y libertades genera fractura. Los sobres y las cuentas en Suiza generan fractura. Impedir votar genera fractura. 

    No sabes lo orgulloso que estoy de los míos. De su lucha, de su historia, de mi origen y de mis raíces. De los García y de los Muñoz; de los Fernández, Rodríguez y Martínez; de los López, los Pérez y los Martín; de los Sánchez, Álvarez y Romero. Estoy orgulloso de mi gente, querida Alicia, porque ellos contribuyeron a construir la Cataluña actual. Y la mejor manera de honrarles es seguir luchando para construir juntos la Cataluña del futuro. Una Cataluña donde, por fin, derrotemos a los tuyos; los que destruís la Cataluña por la que lucharon los míos; los que quereis impedir que la gente se exprese, vote y decida.

    Nos vemos en las urnas, querida Alicia.


    Coque García

    ver artículo original


  • A Sanchez Piñol

    Votar o no votar

    De Albert Sánchez Piñol  en La Vanguardia

    Caffe Reggio, periodismo de opinión

    24 agosto 2014


    El tiempo corre veloz cuando la historia apremia. La frase podría ser de Shakespeare, y sin duda describe muy o bien la celeridad del debate soberanista. La primera reacción ante el proceso fue tan espasmódica, tan vitriólica y tan improvisada, que se dijeron auténticas barbaridades. De hecho, que el proceso avanza a una velocidad extraordinaria se constata por el hecho de que los siguientes argumentos, tan habituales hace tan sólo unos meses, prácticamente han desaparecido de la escena mediática.

    Un referéndum sobre la independencia de Catalunya tendría que celebrarse en toda España. Ni Canadá ni Gran Bretaña han planteado algo así respecto a Escocia o Quebec. El único precedente remotamente parecido fue el de la Francia de De Gaulle, que orquestó un referéndum sobre Argelia que en realidad era un puro trámite. España es muy francesa. Su proyecto siempre ha sido centralista y uniformizador. Si el autogobierno catalán existe no es gracias al PP o al PSOE, sino pese a ellos y su permanente hostilidad. Lo repito, el ideal de España siempre ha sido el francés: un Estado-nación, donde todo rasgo de diferencia cultural ha sido laminado. Por decirlo así: España es una Francia fracasada; Francia es una España exitosa.

    ¿Y qué ocurriría si Cornellà votara contra la separación? Este argumento lo he oído de l’Hospitalet de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, Gavà, Cornellà, Cornellà y Cornellà. La verdad, si yo fuera de Cornellà, estaría hasta las narices. El problema es que quien así argumenta parte de la falsa idea de considerar Catalunya como una sociedad irremediablemente dividida en dos partes, la autóctona y la emigrada. Ello implica conocer muy poco la realidad sociológica catalana, muchísimo más propensa a la mixtificación que a la marginación. De hecho, un subargumento de la misma especie es el que afirma: “La mayoría de apellidos catalanes son de origen español; así pues, resulta inconcebible que sus portadores quieran separarse de España”. Pero cuando alguien intenta explicar que muchos Pérez, García o Márquez son independentistas, la reacción consiste en tildarlos ¡desde el bando españolista! de “charnegos agradecidos”. Pero en definitiva el argumento es más bien burdo: ¿por qué les preocupa tanto lo que voten en Cornellà si esas mismas voces hacen todo lo posible para que no vote nadie?

    El proceso soberanista está urdido por agentes totalitarios y nazis. Las organizaciones que impulsan el proceso, la ANC y Òmnium Cultural, son de un pacifismo radical, extremo. Su modelo es Gandhi; sus dirigentes, Carme Forcadell y Muriel Casals, un paradigma de civismo. En cuanto al señor Junqueras, si pidiéramos a un millón de personas que cerraran los ojos y visualizaran su oronda figura, su sonrisa feliz y su barriga satisfecha, sus ojos picassianos y su mirada de payés risueño, y les preguntáramos: “Ahora dígame, ¿qué objeto imagina usted que este hombre sostiene en la mano?”, estoy seguro de que 999.999 contestarían: “Un porrón”. El otro, el que hace un millón, diría “una pistola Luger”, y no lo dude usted: ese otro sería articulista de El Mundo. Aquí tendríamos que recabar la famosa ley de Godwin: “A medida que un debate se alarga, la probabilidad de que aparezca una comparación en la que se mencione a Hitler o a los nazis tiende a uno”.

    Los argumentos carpetovetónicos. El auge soberanista, o mejor dicho, el deseo de combatirlo, propició un cúmulo de sandeces realmente insólitas. En periódicos serios llegué a leer que era absurdo que quisiera separarse una autonomía donde “un 70% de sus habitantes lee regularmente en castellano”. Me gustaría corregir al mal informado columnista: de hecho, el 100% de los catalanes leemos habitualmente en castellano, un patrimonio cultural del que ni el más feroz separatista quisiera prescindir. En otro medio me informé del “argumento hidrográfico”, según el cual la secesión era inviable puesto que no existían precedentes de dos países con tanta unidad de cuencas hídricas que pudieran vivir políticamente divididos. Sugeriría al vehemente autor que consultara la geografía de dos estados, nada remotos, que han conseguido tamaño logro: Portugal comparte con España sus cuatro ríos principales: el Miño, el Duero, el Tajo y el Guadalquivir. Y personalmente lamenté que un periódico de tanta solera como Abc sucumbiera a la indigencia retórica: el 21 de julio del 2012 publicó sus “Cien razones” contra la secesión que incluían desde un alucinante argumento 74, según el cual Catalunya nunca debería independizarse porque “Don Quijote pasó por Barcelona”, hasta un pasmoso argumento 94, que alegaba el “patrimonio gastronómico común” como obstáculo insuperable para que los catalanes se separen. En fin, por decir algo diré que conozco a una pareja noruega que cocina unas espléndidas paellas y no por ello ha pedido la nacionalidad española ni piensa renunciar a la suya. En cuanto a Don Quijote, angustia pensar lo que Abc reclamaría si a Cervantes se le hubiera ocurrido pasearlo por la Luna.

    Afortunadamente, y como decía al principio, toda esta cochambre intelectual parece haber sido barrida. Poco a poco la discusión se aposenta en su núcleo decisivo: votar o no votar. Soseguémonos, escuchémonos, razonemos.

    Y votemos de una puñetera vez.

  • 250px-Toni_Strubell

    Why Catalans are separatist


    by Toni Strubell for Vilaweb


    Don’t get us wrong. Catalan separatists are not separatist out of selfishness nor greed.They are not separatist out of jealousy or hatred. They are not separatist because of Spain’s billion dollar debt, if that’s what your thinking! They are not saying: “Jack pull up the ladder” to “other” Spaniards nor shirking their responsibilities. They are not separatist out of fashion nor fad. They are not traitors, though they would be if they turned their back on their own national cause. No. It’s all a little bit more complicated than that.
    Catalans are (and have for years been) separatist out of sheer existencial need. They are separatist because Spain generally treats them like shit. increasingly so, an aspect that is incomprehensible to any “sensible” European that could be imagining that the best way to cut separatism in Catalans is to seduce them. Well there’s none of that. No. Catalans are separatist because they have no alternative. They are separatist because they see an astounding 8%+ of their GDP creamed away in taxes that never return, though, in return, no form of gratitude nor acknowledgement is in any way forthcoming. Madrid simply denies there is any degree of fiscal abuse. And sweet Fanny Adams! That’s it! Spanish media at all time portray Catalans as mean and lacking solidarity, But none of the conditions for peaceful productive cohabitation with Spain are given. They are separatist because they refuse to live along with the impunity, contrivance and identification Spaniards so often have with Francoism. That’s not to say that there aren’t (and haven’t been) Catalan Francoists, nor indeed Catalan democrats who want to form part of Spain. They exist just as pro-Hitler Pétainists existed in France and Mosleyites in the UK. Certainly there are Catalans (a minority) who identify with Spain and couldn’t care two hoots about their own country nor its language and economy. So?

    Many Catalans are separatist because their language is in no way respected nor guaranteed by Spanish law, which only imposes Spanish (although the Spanish King stated that “Spanish has never been imposed on anyone”. Sheer negationism if you ask me!) Catalans are separatist because Spain forbids them from voting their future. They are separatist because Spain has decreed that any Spanish parent living in Catalonia can simply opt for steering their offspring away from a Catalan education while palming off fees on the already fleeced Catalan treasury. We are separatist because Spain wields an enormous arsenal of arms to ensure that Catalonia cannot recover her identity nor her economy. They are separatist because Spain condemns Catalan ports and airports to dismal transportation access facilities, thus inexplicably cutting her nose to spite her face. For Spain is consciously preventing Catalonia from enhancing her competitiveness in a global economy. Any doubts about that? Look. Recently, faced by the dicotomy of selling a key energy sector company to Catalonia or to Germany, a Spanish minister is on record for having said “rather German than Catalan” (the company is now Italian). Can you blame Catalans for being separatists? They are made to pay through the nose for services that in Spain are free, starting with 70% of the toll motorway bill. Their key infrastructures are underfunded or simply non-existent. Furthermore, Catalan students proportionally get half the amount of university grants Spanish students do. In addition, there is a dreadful dose of hatred in Spanish media displayed daily to things Catalan with no attempt at correction by a Spanish government (which simply sits back to enjoy (and benefit from) the spectacle). What European would put up with that? Exactly! That’s why many Catalans are separatist and aim to set up their own democratic State. Help them get some justice after 300 years of Bedlam and Inquisition?

  • ara és l'hora

    Benvolgut independentista emprenyat, per Odei A. Etxearte


    Opinió publicada a www.elsingular.cat
    “Fins on arribarà la influència i la coresponsabilitat d’ERC, ICV-EUiA i la CUP perquè es voti tant sí com no?”
    Encara recordo aquella Diada del 2012 i el posat impressionat, però contingut, dels diputats que van anar a rebre la delegació de l’ANC al Parlament. El carrer encara vessava de gent i havia enterrat el pacte fiscal a mig mandat. Algun dirigent de CiU ho advertia amb prudència: haurem d’anar a eleccions anticipades. D’això ja fa dos anys. I durant aquest temps alguns han perdut la feina, s’han empobrit, han patit el perjudici de les retallades o s’han indignat en ensumar la claveguera oberta de la corrupció i l’evasió fiscal sota de casa. Artur Mas i Mariano Rajoy encara defensen, en essència, el mateix: un reclama el referèndum, l’altre el rebutja. Hi ha data i pregunta però les incògnites sobre la consulta perseveren, amb algun petit matís. El president convocarà la votació, ¿però gosarà fer-la quan el govern espanyol recorri al Tribunal Constitucional el decret i la llei? Joana Ortega ha deixat clar que no i Mas assegura que ho consensuarà amb els partits proconsulta. Fins on arribarà la influència i la coresponsabilitat d’ERC, ICV-EUiA i la CUP perquè es voti tant sí com no? Què més es reserva Madrid per intentar desestabilitzar el procés? Una tercera via, un canvi de pregunta, la confiança cega que els partits catalans acabaran dividits si no trencats?I l’estelada, esblaimada, s’esfilagarsa al balcó. Fins que se’n desfacin les vetes, i adéu. Podria anar així. Podríem queixar-nos que la web de l’ANC no funciona, que la campanya per la V va començar tard, que això de l’”Ara és l’hora” és un eufemisme incomprensible, que ja vam fer els deures el 2012 i l’any passat vam carregar els trastos al cotxe i som-hi, cap a Amposta. La festa està bé però ara ja toca votar d’una vegada per totes. El món ens té radiografiats i no sembla disposat a llançar-nos un salvavides encara que fem una cadena humana submarina.Benvolgut independentista emprenyat, la solució és encara a les vostres mans. El que va començar amb la manifestació més multitudinària podria ensopegar si hi ha buits en els onze quilòmetres de la Gran Via i la Diagonal. Quin líder assumirà riscos personals i de partit que podrien ser irreparables si no resistim dos anys de crisi i de gestió política del procés? Si la base no empeny, afloraran tots els dubtes de l’statu quo en contra de la voluntat de la majoria. Potser amb l’11-S no n’hi haurà prou; qui sap si caldran més manifestacions. S’acosta la tardor i no és que hagi arribat l’hora de la consulta, que també. És que ha arribat l’hora que ens preguntem com a ciutadans què estem disposats a sacrificar individualment perquè això tiri endavant.Hi ha projectes que es mereixen més esforç que votar de tant en tant en unes eleccions convencionals; que requereixen generositat, activisme, ambició, resistència, il·lusió, i una unitat ciutadana i política per sobre de les diferències i de la crítica de sobretaula, al carrer, a les urnes i allà on sigui. Ningú va dir que seria fàcil, però el projecte s’ho val.

    Tindrem el futur que ens guanyem com a col·lectiu.

    Odei A.-Etxearte és periodista. Redactora de política d’El Punt Avui. El 2005 entrà a la redacció barcelonina d’El Punt. I des d’aleshores es dedica a cobrir l’actualitat política nacional. Llicenciada en Humanitats i en Periodisme per la UPF. Va començar a escriure als 17 anys en les pàgines de la vella revista colomenca Fòrum-Grama, hereva de la mítica Grama.



  • Jaume Sastre petita

    Guerra bruta, per Jaume Sastre



    in.directe.cat   9 agost 2014  23h


    A Balears els últims anys n’hem vist de tots colors i ja hi ha moltes persones que estam curats d’espants. D’aquí al 9-N veurem coses molt grosses i cal denunciar-ho per avançat. Això que està passant amb la família de Jordi Pujol no ens ha agafat per sorpresa. De fet, dins Catalunya estricta, ja hi ha els precedents de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. A la vista dels fets, és evident que molts articulistes, editorialistes, polítics, creadors d’opinió i molt manco la família Pujol no van llegir el llibre “El Malson” (Ed. Columna, 2010) escrit per l’ex secretari general de Presidència del govern de la Generalitat. Si l’haguessin llegit a fons i assimilat el seu contingut no haurien estat tan pipiolis, no s’haurien desmarcat de Pujol com si fos un vil assassí ni tampoc haurien fet seu el discurs de l’enemic a l’hora de fer front a l’ofensiva espanyola que estam patint en aquests moments i que, d’altra banda, no constitueix cap novetat.

    Balears i també el País Valencià han estat i són el camp de proves on la casta madrilenya del PP/PSOE i de les grans empreses de l’IBEX 35 ha posat en marxa els mecanismes de persecució i extermini de les colònies ja sigui en termes polítics, econòmics però també educatius i culturals. Al Principat, ara comencen a notar els estralls de la llei Wert, per exemple, però és que a Balears i al País Valencià ja fa anys que estam patint una repressió asfixiant i salvatge. En aquest aspecte i com a víctimes de la repressió els duim avantatge. Al Principat tenim els casos de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i ara el de tota la família Pujol. A Balears, tenim un partit com UM que va ésser exterminat en un operació bruta d’estat en la qual van intervenir d’una manera coordinada l’Agència Tributària Espanyola (Burillo Pacheco), els servicis d’intel.ligència, la policia, els fiscals, els jutges i la Brunete mediàtica (El Mundo: Pedro J. Ramírez, Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta, Tomás Bordoy…). Violentada la seu d’UM per policies i fiscals com si fos una organització terrorista, avui UM ja és història i gairebé tots els seus dirigents són presos polítics i carn de presidi: M. Antònia Munar, Bartomeu Vicens, Francesc Buils, Miquel Nadal… La persecució no es va limitar a la cúpula d’UM, també ha rebut el PSM (Emili Gallardo a presó, M. Lluïsa Mascaró dimitida, Magí Moranta imputat. I es poden preparar en Joan Font –Teatre Principal), Biel Vicens -tren-…) i també han estat massacrats els empresaris mallorquins que suposen una nosa i una competència per a les grans empreses madrilenyes –l’anomenat per Francesc Sanuy, “capitalisme Cibeles”– controlades per 400 famílies (bancs, grans contructores i distribuïdores, la Brunete mediàtica –El Mundo–, productores de televisió) que aspiren a controlar el mercat i a imposar els seus monopolis a tot l’estat via BOE.

    Avui a Balears tenim fins i tot un expresident també tancat a la presó, Jaume Matas. Però fixau-vos bé, que la justícia colonial l’ha tancat no com a exministre de Medi Ambient del govern d’Espanya durant l’època Aznar, sinó per la seva gestió com a president de Balears. ¿Coneixeu cap ministre espanyol del PP/PSOE empresonat per corrupció per mor de la seva gestió com a ministre? ¿Sabeu de cap jutge, policia, fiscal, inspector d’hisenda o funcionari que molestàs Juan Carlos I, aleshores rei d’Espanya, quan el març de 2013 es va destapar que tenia l’herència de son pare en un compte del banc Sogenal (Société Genérale Alsacienne de Banque), de Ginebra (Suïssa)? ¿Coneixeu cap president d’Espanya (Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy) o cap membre de la família real espanyola imputat o condemanat per corrupció? NO! ¿I com n’hi ha d’haver cap si la casta extractiva madrilenya del PP/PSOE teledirigeix els jutges, els inspectors d’hisenda, els policies, els servicis d’intel.ligència i els fiscals per tal d’eliminar els polítics i els empresaris de les colònies que representen una competència per als seus interessos?

    Estam en guerra. Encara que molts polítics, articulistes, periodistes, empresaris i creadors d’opinió dels Països Catalans vagin amb el lliri a la mà i es neguen a reconèixer-ho, la metròpoli, Madrid, ha declarat la guerra a les colònies. No és una guerra de bombes i metralletes sinó una guerra bruta, psicològica, econòmica, administrativa, judicial, de propaganda i mediàtica. El fals pretext d’aquesta guerra ara és la “la lluita contra la corrupció”, però els subordinats del ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, ho fan d’una manera tan grollera que molta gent se n’està adonant que tot plegat no és més que una descomunal presa de pèl. Si la casta i la màfia madrilenya volgués combatre de bon de veres la corrupció no faria parts i quarts i tampoc no aplicaria sedassos diferents.

    Estam en guerra i en temps de guerra s’imposa la lògica de la guerra. A Madrid ho tenen clar: primer van anar contra UM, després contra n’Alavedra i en Prenafeta; ara contra la família Pujol, després aniran contra Artur Mas i els seus consellers; a continuació tocarà el torn als diputats i batles d’ERC (Oriol Jonqueras, Marta Rovira…), les CUP, l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Més, el PI, OCB, etc. Qualsevol organització, persona o col.lectiu de les colònies que ofereixi resistència contra l’espoli conòmic, l’assimilació lingüística i cultural i el domini aclaparador de les grans empreses madrilenyes de l’IBEX 35, ha de saber que és objectiu de guerra i que l’han posat enmig de la diana.

    Cal agrair a l’ex director de l’ABC (1999-2008), José Antonio Zarzalejos, que ho ha hagi deixat tan clar i per escrit: “el Estado -a través de su longa manu- le ha hecho al que fuera Molt Honorable, un traje a la medida. Porque para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar” (www.elconfiencial.com 02.08.2014, “¿Què coño es la UDEF? El estado, señor. Pujol”). Hi ha una cosa que Zarzalejos curiosament s’ha deixat al tinter i és que l’estat espanyol si no té proves acusatòries aleshores té la UDEF (Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal) perquè s’inventi un informe i el filtri a El Mundo amb la finalitat d’organitzar una campanya de descrèdit i un judici paral·lel just abans de les eleccions com va fer amb Artur Mas el novembre de 2012.

    Com ens ha fregat per la cara Zarzalejos l’independentisme només pot ser cosa de persones immaculades, impol·lutes, castes i virtuoses. I què més? Una vegada més els colonitzadors apliquen la doble moral: prediquen el que no creuen i fan tot el contrari del que prediquen. La independència dels Estats Units no hauria estat possible l’any 1783 sense la col·laboració dels contrabandistes americans que van jugar un paper clau per rompre el bloqueig naval dels britànics. L’independentisme compromet una societat d’una manera transversal i en el sentit més ampli de la paraula; això vol dir que només serà triomfant el dia que abandoni els escrúpols de vestal virginal i entengui coses tan elementals com, per exemple, que una manera de lluitar contra l’espoli fiscal és tenir els doblers a l’estranger o fora de la vista de la voraç Agència Tributària Espanyola.

    No hi ha pitjor cec que aquell que es nega a acceptar la realitat caparruda dels fets. Madrid ens ha declarat la guerra i quan a un país li han declarat la guerra és suïcida cercar la salvació personal i actuar cadascú pel seu compte. A Alavedra i a Prenafeta, CiU els va deixar tot sols com si fossin uns apestats; el mateix que ara ha fet amb la família Pujol. A UM, el cas va ésser pitjor ja que els seus dirigents es van destruir mútuament “confessant” a la policia, als fiscals i a ‘El Mundo’ el que aquests volien sentir. Si realment volem la independència i construir un estat, cal actuar amb mentalitat d’estat i plantar cara d’una manera col·lectiva i organitzada. En qualsevol guerra, encara que sigui pacífica i basada en la desobediència civil, hi ha ferits i caiguts en combat i el que no ha de fer mai un col·lectiu és deixar els ferits sense assistència mèdica, no enterrar amb honors els caiguts en combat i deixar les vídues, els vidus o els orfes desemparats.

    Pel cap baix, 300 anys de colonització i de repressió espanyola ens ensenyen quatre coses que, com a mínim, també hem de tenir en compte a l’hora de fer camí cap a la independència amb mètodes exclusivament cívics, pacífics i democràtics:

    Primer, la manera més eficaç de combatre l’enemic és identificar-lo, anomenar-lo pel seu nom, fer-lo sortir de la lloriguera i exposar per avançat a la llum pública els seus mètodes de guerra bruta a fi de neutralitzar l’efecte sorpresa.

    Segon, dins l’estrèpit de la batalla és molt important no perdre mai l’equilibri emocional ni la sang freda. L’enemic a través del terror cerca paralitzar la voluntat de les persones i deixar-les en estat de xoc a fi de destruir la capacitat de plantejar una resposta estratègica. Conclusió: mai no ens hem de deixar impressionar per l’enemic per molts d’escarafalls que faci i per molta brutalitat amb què actuï.

    Tercer, quan una nació és atacada per una nació veïna per raons d’estricta supervivència té l’obligació de tancar files i articular una resposta col·lectiva. L’èxit de la resistència passa perquè les víctimes pensin més en el grup que en si mateixes. La derrota de l’invasor no va lligada a una resposta personal sinó col·lectiva. En aquest aspecte, la motivació, la moral de combat, la cohesió i l’esperit de grup –la “fortalesa psicològica” de la qual parlava fa uns dies el president de Catalunya, Artur Mas– són vitals.

    I quart, més enllà de cada batalla cal mantenir sempre una estratègia global, no dispersar les forces, no obrir més d’un front de lluita a la vegada, prioritzar els objectius i no perdre mai de vista la meta final, en el nostre cas, la independència.

    Jaume Sastre


  • Torrente i els catalans

    ‘Torrente 5: operación Eurovegas’ s’estrenarà 3 setmanes abans del  #SÍSÍ. Veure el trailer a on també hi han estelades  al canal de YouTube. La pel·lícula se situa al Madrid de 2018. Després de passar una temporada a la presó, José Luis Torrente s’enfronta a un país que no reconeix. “La societat que ell coneixia havia canviat”. “El seu món s’havia ensorrat”, i aquí s’hi inclouen els ‘drames’ dels ciutadans negres, dels catalans (a qui culpen d’haver ultratjat la tomba del Fary) i la destrucció de l’estadi Vicente Calderón–.

    És normal voler un país normal

Page 1 of 3123