Choose a language
Navigation

Breu resum

El territori que ocupa Catalunya fou conquerit per l’imperi Romà el 218 aC i formà part de la província Tarraconense; al segle V la Tarraconense fou conquerida pels gots i formà part del Regne de Toledo. Els 712 els musulmans derrotaren els gots i ocuparen la Tarraconense, però a finals d’aquell mateix segle en foren expulsats de la part nord pels francs amb el suport de Carlemany.

La Gòtia franca fou organitzada en comtats, que a l’extinció de la dinastia carolíngia no renovaren el vassallatge a la nova dinastia reial franca.
El comte de Barcelona va fer-se amb el control de diversos comtats i el 1137 es casà amb Peronella, filla del rei d’Aragó, constituint una unió dinàstica entre ambdós llinatges.
Alfons el Cast, el primer a ser rei d’Aragó i comte de Barcelona, unificà políticament l’heterogeni grup de comtats catalans que estaven sota la jurisdicció mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medieval amb un corpus legislatiu i judicial unificat, uns referents culturals comuns, i unes fronteres que foren definides com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»).
Administrativament Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d’àmbit territorial, les vegueries, al capdavant de les quals hi havia un representant de l’autoritat reial, el veguer.
La fundació de Catalunya com a estat es veu representada per l’aparició del terme Cathalonia en la documentació legal de la cancelleria del rei d’Aragó, que passà de tenir la mera i vaga accepció geogràfica anterior a esdevenir la denominació oficial d’un espai polític i ètnic definit.

El 1319 el rei Jaume el Just consagrà la «Unió» indissoluble d’Aragó, València i Catalunya, transformant la unió dinàstica en una potent federació d’estats anomenada Corona d’Aragó respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Parlaments, Generalitats i sistema constitucional.
La unió dinàstica del Casal d’Aragó amb la Dinastia Trastàmara i la Dinastia dels Habsburg no alterà el sistema constitucional dels estats de la Corona d’Aragó. El 1640 el projecte centralista del comte duc d’Olivares desencadenà la Guerra dels Segadors, que acabà ocasionant la separació del regne de Portugal i pèrdua per cessió al Regne de França delsComtats de Rosselló i Cerdanya. L’entronització de la Dinastia borbònica desencadenà la Guerra de Successió Espanyola a escala europea i el 1705 la vulneració del sistema constitucional català desencadenà un aixecament que convertí el conflicte en una guerra interna entre els estats de la Monarquia Catòlica. La guerra acabà amb la cessió d’estats hispànics d’Itàlia, de Flandes, de Menorca i Gibraltar, i la imposició de l’absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta.

El col·lapse de l’Antic règim absolutista al llarg del segle XIX i l’establiment de règims lliberals no suposà la recuperació del sistema constitucional propi de Catalunya i dels altres estats de la Corona d’Aragó, sinó que consagraren el Regne d’Espanya com un règim polític centralitzat. Al llarg del segle XX s’assajaren diferents mètodes de descentralització administrativa com la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana, però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia quan es consolidà l’actual sistema espanyol de delegació político-administrativa en les comunitats autònomes. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 estatueix en el seu preàmbul que «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació», tot i que la vigent Constitució espanyola limita el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya al d’una nacionalitat històrica.

Període iber

Període romà

Estatut 1932


Hi ha moltes restes arqueològiques que mostren un antic poblament en la prehistòria de Catalunya, fins que el territori entrà en el període històric amb la pràctica de l'escriptura per part dels ibers, grecs i cartaginesos.
Se sap que estava poblada en el Paleolític inferior, establint-se entre un milió i vuit-cent mil anys enrere la presència de l'Homo antecessor, però la informació que n'ha quedat és escassa. De fa 450.000 anys data l'home de Talteüll.
Del Paleolític mitjà ha quedat establert que hi havia l'home de Neandertal. D'aquesta època és la mandíbula de Banyoles, la dent incisiva inferior i la mandíbula de la Cova del Gegant de Sitges, l'abric Romaní, les restes de la cova de les Teixoneres,el jaciment de la bòbila Sugranyes o la Cova del Rinoceront.
En el neolític apareixen restes de sepultures de fossa. Cap al 6000 aC és quan es poden datar els primers dòlmens i altres monuments megalítics catalans. Juntament amb ells, apareixen mostres de terrissa decorada amb petxines (ceràmica cardial)
Catalunya entraria a l'edat dels metalls gràcies al coure poc abans del 2000 aC, amb influència de cultures de vas campaniforme europees.
L'arribada dels pobles indoeuropeus cap al 1000 aC significà un canvi profund en la tecnologia. Introduïren, per exemple, els ritus d'incineració (camps d'urnes), estengueren l'agricultura i la ramaderia i introduïren l'ús del ferro (edat hallstàttica), encara que aquest ús no arrelà fins a la influència de les cultures gregues i fenícia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Prehistòria_a_Catalunya

El període iber de Catalunya s'encavalca per una banda amb la prehistòria i amb el període romà per l'altra.
La cultura ibèrica es pot identificar a Catalunya a partir del segle VI aC, quan les poblacions neolítiques de la zona reben la influència dels pobles indoeuropeus i fan un canvi cap a la civilització. Els ibers viuen normalment en turons, i ho fan no només per motius de defensa, sinó també per la situació; un turó ofereix la possibilitat de controlar les plagues de conreu, les rutes de comunicació de la zona i el seu tipus de vida que està molt relacionat amb el lloc on viuen. Es considera que el seu període de màxima esplendor va ser cap al segle II aC, que va ser quan van estar més influenciats pels grecs. Aquest període va acabar amb el procés de romanització, que va culminar cap a l'any 50.
En la seva cultura es pot veure una gran influència tant de la cultura grega, establerta a Roses i Empúries, com de la feníciocartaginesa que dominava el sud-est de la península. De fet el sistema d'escriptura que van desenvolupar, l'escriptura ibèrica, és descendent directa de la fenícia.

El període romà a Catalunya és el període següent al període iber. Comença el segle III aC amb la romanització i va acabar amb la invasió dels visigots. El territori a l'arribada dels romans estava compost per un conjunt de tribus íberes i colònies hel·lèniques, i no seria fins segles després que es formaria el que avui entenem com Principat de Catalunya.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Per%C3%ADode_romà_a_Catalunya

Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans. Procedents de l'est, es van anar traslladant al llarg del segle III i IV per tot el sud d'Europa d'orient a occident, empesos pels huns i els francs.
Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana i foren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península ibèrica durant el segle V.

L'edat mitjana de Catalunya és el període històric en què Catalunya assoleix progressivament una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat. I també és el període en què neix el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques, i també gaudeix de la seva màxima esplendor com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la Corona d'Aragó.
Conquesta omeia
Dominació musulmana
Conquesta carolíngia
Comtats catalans
Feudalisme a Catalunya
Corona d'Aragó
Compromís de Casp
Dinastia Trastàmara
Guerra civil catalana

Amb el matrimoni d'Isabel I de Castella i Ferran el Catòlic de la Corona d'Aragó, tots dos de la casa castellana dels Trastàmara, el 1479 els destins dels dos regnes s'uneixen. L'auge de l'imperi hispànic (amb el domini de mitja Europa i el descobriment d'Amèrica) i la crisi interna catalana van portar a la castellanització de la societat catalana (i especialment els nobles).
La Corona d'Aragó va mantenir totes les seves institucions, fins al Decrets de Nova Planta, el (1714). Tanmateix, una part del territori va ser amputat: l'any 1659, pel tractat dels Pirineus, les comarques del Rosselló, el Capcir, el Conflent i el Vallespir i una part de la Cerdanya van ser lliurades al regne de França. Va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652, i ennmig de la Guerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar el valido comte-duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de França, però els exèrcits del Habsburg acabaren imposant-se. Com a conseqüència, Els Comtats (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedit a la monarquia francesa.
La derrota a la guerra de Successió (1700-1714), va suposar l'arribada d'un rei francès Felip V i una legislació uniformadora que posà fi al dret públic i a les institucions de govern, amb la Generalitat al capdavant. El nou règim borbònic s'orientava directament a la integració d'un Estat uniformista. El nou sistema fiscal imposat es recolzava principalment en el cadastre, basat en la tributació directa. El nou règim marginava el català i gravava l'economia local. Les vegueries es van substituir per corregiments, sota comandament militar, després de la desfeta de 1714, tal com tota Catalunya quedava sota el comandament d'un capità general. El nou règim va afavorir els qui l'havien donat suport, els anomenats botiflers (en contraposició, els fidels a la causa austriacista que eren anomenat vigatans). Un d'aquests il·lustres botiflers va ser en Pere Anton Veciana al qual s'atribueix la formació dels Mossos d'Esquadra (Esquadres de Catalunya) el 1719, que es convertiria així en la primera policia catalana. Aquest cos, reorganitzat a partir de 1721 serviria per perseguir la munió de guerrilles antiborbòniques que restaven pel país.

Portada del primer volum de les Constitucions catalanes de l'any 1702.
En tot cas, la condició d'espanyol era desconeguda als ordenaments jurídics dels regnes de Castella i d'Aragó fins als temps de la dinastia borbònica. De manera que la creació de l'Estat espanyol correspon pròpiament al regnat de Felip V.
Al segle XVIII tindrà lloc, mercès a l'empenta de la societat catalana, la renaixença econòmica del país que prepararà la Revolució Industrial de Catalunya al segle següent i el naixement del catalanisme polític (1898).


Dinastia dels Habsburg (Àustries)
Tractat dels Pirineus
Guerra de Successió Espanyola
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó

http://ca.wikipedia.org/wiki/Edat_moderna_de_Catalunya

La Història Contemporània de Catalunya s'inicia el segle XIX amb la Guerra del Francès (1808-1814).
A nivell institucional és una fita destacada la construcció de l'estat liberal a Espanya i la conseqüent crisi del sistema d'Antic Règim.
A nivell econòmic, Catalunya, a diferència de la resta de l'Estat, exceptuant el País Basc, realitza de forma sorprenent la Revolució Industrial de Catalunya durant el segle XIX.
A nivell cultural neix la Renaixença catalana, és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència).
A nivell polític, el segle XIX, veu aparéixer una nova força ideològica: el naixement del catalanisme polític.

Guerra del Francès
Primera restauració borbònica
Casal de Savoia
Primera República Espanyola
Segona restauració borbònica

http://ca.wikipedia.org/wiki/Història_contemporània_de_Catalunya

El Segle XX a Catalunya es va caracteritzar pels conflictes obrers i per la recuperació de l'autonomia política de Catalunya després de la seva abolició el 1714. La Setmana Tràgica, la Mancomunitat de Catalunya, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930, la segona república (1931-1939), la guerra civil (1936-1939), el franquisme (1939-1975), la transició (1975-1982) i el govern de Jordi Pujol (1980-2003).

Mancomunitat de Catalunya
Govern provisional de Catalunya
Generalitat republicana
Legislatures: 1a - 2a
Guerra civil a Catalunya
Franquisme
Tercera restauració
Govern provisional
Comunitat autònoma
Legislatures: 1a - 2a - 3a - 4a - 5a - 6a -
7a - 8a - 9a - 10a

http://ca.wikipedia.org/wiki/Segle_XX_a_Catalunya


Historia de Catalunya

Origen de la senyera (subtitulado en castellano)

Pere II

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Tancar

Política de cookies

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per analitzar la navegació dels usuaris. Si continues navegant considerarem que acceptes l’ús. Pots canviar la configuració i obtenir més informació aquí.