• Catalunya paga, paga i paga

    Article del secretari general d’Unió, Josep M. Pelegrí, al diari digital E-Notícies. 27 juliol 2014.

    El govern del PP ha fet públiques les seves balances fiscals i, malgrat haver buscat una única metodologia per interessos partidistes, els números demostren que Catalunya té un dèficit fiscal molt important. És evident que quan des de el Parlament de Catalunya o des del govern reclamem que es posi fre a aquest abús ho fem des de la realitat dels números i dels fets, i mai des de la demagògia.

    Ens hauria agradat que, tal com fem des de Catalunya, el govern de l’Estat hagués fet publiques les balances fiscals amb totes les metodologies existents i internacionalment acceptades. D’aquesta manera es podria precisar amb més exactitud la situació real de cada comunitat. En tot cas, evidencia que l’actual dèficit fiscal que pateixen tots els catalans i totes les catalanes és injust i insuportable. Perquè, siguin els 8.500 milions d’euros de dèficit anunciats per l’executiu Rajoy o els 11.000 calculats pel govern de la Generalitat, és evident que parlem en ambdós casos d’un desequilibri fiscal molt important i manifestament insostenible.

    Continuem reclamant al govern espanyol que faci aquests càlculs amb totes les metodologies: la del flux monetari i la de càrrega benefici. El govern Rajoy s’adonaria que des de Catalunya no plantegem ni exageracions ni fantasmades quan denunciem que patim un abús fiscal sistemàtic. S’ha anat produint any rere any amb el que això té de negatiu per a la nostra economia, per al nostre creixement econòmic i per a la nostra capacitat d’oferir els serveis que tots els catalans mereixem.

    Aquest serà probablement un dels temes –no l’únic a més de la consulta- que caldrà tractar en la reunió que el president Mas mantindrà demà amb Mariano Rajoy. Hi ha moltes qüestions en les quals l’Estat no és just ni amb Catalunya ni amb els catalans i les catalanes.

    Per acabar, i ja que aquest es el meu últim article abans de l’agost, vull desitjar-unes bones vacances a qui les faci i que aquest període estiuenc ens serveixi a tots per recuperar forces ja que el setembre començarem un període apassionant i transcendental per al nostre país.

    Bon estiu!

    Josep M. Pelegrí, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya

  • Independencia_de_Cuba,_revista_la_flaca,_1873.

    Actitud colonialista d’Espanya

    ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPID.

    Prenc aquesta frase com a títol per  fer-se  famosa en la política nord americana durant la campanya electoral de Bill Clinton.  A partir de llavors aquesta frase es utilitzada per referir-se a les qüestions essencials.

    Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica per després, ja en el 1898, acabar perdent les últimes; Cuba, Puerto Rico  i Filipines.

    Concentrem-nos ara per ara en les colònies sud-americanes. En grans trets podem dir que les causes d’ emancipació foren  la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció  i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia. Recordem que els criolls són els descendents dels espanyols nascuts a Amèrica.

    En definitiva, els factors claus del procés d’independència foren, primer,  la incapacitat de la metròpoli -Madrid- per continuar mantenint l’imperi i,segon, les aspiracions dels criolls a controlar políticament el seu propi territori o,  el que és el mateix,  la incapacitat de donar una autonomia a les colònies per el seu desenvolupament, tant econòmic  (és l’economia estúpid)  com intel·lectual.

    Anem ara a Cuba que, fins llavors, s’havia mantingut fidel a la metròpoli. Va iniciar el camí cap a la seva independència amb un primer avís el 1868 amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), que va acabar amb la concessió d’una certa autonomia per part del govern espanyol. L’acció definitiva, però, seria a partir del 1895, amb la Guerra d’Independència on la intervenció dels Estats Units en el conflicte  va comportar la pèrdua de Cuba, de Puerto Rico i Filipines.

    Retrocedim una miqueta i quedem-nos entre la Guerra dels Deu anys i la pèrdua definitiva de Cuba.

    Aquí hi juga un paper molt important Antonio Maura Montaner , polític mallorquí que es  presentava d’aquesta manera: “ Soc illenc. He nascut en una terra amb una historia peculiar i una llengua. Jo m’he agenollat, de nen, per dir les meves primeres oracions  al costat d’una tomba d’un rei que era rei de Mallorca. La meva terra té per frontera el mar”

    Maura intentava fer entendre que ell, nascut en una illa prou apartada del poder centralista de Madrid, comprendria  la problemàtica i sabria  resoldre les ànsies de llibertat dels cubans.

    El seu projecte , tot i  conservant íntegra la sobirania espanyola, ampliava en gran mesura la  intervenció dels pobles antillans en la gestió, direcció i govern dels seus assumptes ( és l’economia estúpid) , a més d’obrir la possibilitat de modificar les lleis contraries als seus interessos. El projecte es basava en una casi absoluta autonomia municipal.

    Evidentment, el projecte fou rebutjat per part dels espanyols més rancis que creien que qualsevol reforma seria l’ inici del desmantellament de l’imperi colonial.

    Madrid, una vegada més,  tenia l’oportunitat de resoldre una problemàtica que 75 anys abans no va saber resoldre. Madrid, una vegada més, mostra una incapacitat de dotar d’autonomia a una zona per el seu desenvolupament, tant econòmic  com intel·lectual. I Madrid, una vegada més, s’equivoca.

    Tot això que explico és real i ha succeït en unes terres que Madrid considerava seves, no com a simples colònies, sinó com, i em refereixo sobretot a Cuba, una província més, com poden ser , per exemple, Sevilla o Toledo.

    Doncs si això ha passat, què pot passar  demà en una terra que, si bé  diuen és de la seva propietat,  mai l’ han considerat seva del tot, que parla una llengua diferent, que té una identitat diferent, que mai s’ha sentit valorada  i que, una vegada rere altre, reclama una autonomia econòmica ( és l’economia estúpid)  per poder desenvolupar-se  íntegrament?.

    Hi ha un principi que diu:  “si fas sempre el mateix no esperis resultats diferents”  i  d’això Madrid n’és un especialista.

    Jo no sé el que passarà, però el que sí sé es que Madrid està fent el mateix que ha fet sempre….

     

    Un català emprenyat.

  • camacho_cara_475x352

    Desestimada la demanda de Sánchez Camacho contra “El Triangle”

    La presidenta del PPC perd la demanda contra la editorial que va difondre la seva conversa

    El jutjat d’instrucció número 22 de Barcelona ha desestimat la demanda presentada per Alícia Sánchez-Camacho contra l’editorial de El Triangle per haver penjat a la seva pàgina web un enllaç amb la conversa que la presidenta del PP va mantenir amb María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, al restaurant La Camarga.

    Sánchez-Camacho va presentar una demanda per considerar que s’havia vulnerat el seu dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge i reclamava una indemnització de 200.000 euros. La sentència, però, no li ha estat favorable. La magistrada Gemma Vives recorda que “quan es tracta de personatges públics, amb un càrrec públic, aquest dret es dilueix, quan no s’exclou per complet”.

    Segons la jutgessa, el contingut de la gravació a La Camarga té un “interés general claríssim” que és “molt més prioritari que la privacitat de l’autora”. En aquest sentit, recorda que en el dinar entre Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez s’hi va parlar del cas Pretòria, dels paradisos fiscals presumptament tramats per la família Pujol o sobre la trama del cas Palau. “El públic tenia dret a saber què succeia amb aquests temes”, conclou el text.

    Per la jutgessa, la clau del cas és si el fet de penjar l’àudio era constitutiu de delicte, i recorda que “el tema ja està resolt perquè la pròpia querellant va desistir de l’acció penal mostrant el perdó de l’ofès”. Efectivament, la presidenta del PP de Catalunya va arribar a un acord amb l’agència de detectius Método 3 per retirar la demanda i tancar el cas per evitar que arribés a judici. Tanmateix, la sentència recorda que Sánchez-Camacho no va demanar com a mesura cautelar que s’impedís que la gravació sortís a la llum pública.

    Igualment, el text recorda que el dany moral que la dirigent del PP “hauria d’haver sentit el dany moral molt temps abans” que es publiqués la conversa a El Triangle, perquè diferents diaris ja n’havien parlat setmanes abans.

    La sentència descarta també que la publicació hagi d’indemnitzar Sánchez-Camacho per unes caricatures i imposa a la presidenta del PP de Catalunya que pagui les costes del judici.

    El cas La Camarga va desencadenar durant el febrer de 2013 una dura controvèrsia política, judicial i fins i tot policial pels indicis que diferents partits havien mirat d’obtenir informació sobre els seus oponents recorrent a l’agència Método 3.

    El PP no ha resolt, hores d’ara, si recorre la sentència.

    la ex de Jordi Pujol fill al restaurant de la Camarga, a Barcelona.

     

  • images-2

    TSJC imposa 25% castellà

    Catalonia’s Supreme Court of Justice (TSJC for its catalan acronym) has ruled that Spanish will be the bridge language in the 5 schools affected by the controversy. However, only in a 25%.

    The TSJC has also decided to reject the appeal presented by affected charter schools, the Generalitat and parent associations.

    The conflict arouse after a minority of parents refused to accept their children to be taught in Catalan.

    It had never been a matter of discussion until PP and Ciutadans (2 political parties against the catalan referendum) made a political use of the issue. The problem is that the TSJC’s decision will modify an education system that has been a model for many for decades.

    This linguistic policy that they want to impose in Catalonia is not applied in other spanish regions where Catalan is spoken. In Mallorca, Bauza’s government is isolating the catalan language in all aspects and in Valencia the vast majority os schools don’t teach Catalan at all.”

    It’a a shame.

     

  • Muere-Tito-Vilanova_MDSIMA20140425_0237_21

    Tito Vilanova, descansi en pau

    Tito Vilanova ha lluitat contra el cancer durant dos anys i mig.  Ha estat un exemple per molts, sobretot pel seu tarannà senzil i amable.

    A tot arreu on va anar, sempre va destacar la seva discreció i la seva saviesa futbolística. Era un estudiós del joc, un apassionat de la tàctica, un curiós que es va amarar de coneixements dels seus entrenadors, fossin famosos, de Segona o de camps de gespa artificial. Però va necessitar 15 anys per rebre la nova trucada de Guardiola. El de Santpedor acabava de ser nomenat entrenador del Barça B, llavors a Tercera Divisió (2007-2008). I el Pep va ser el primer a pensar en el Tito, en el seu vell amic, que exercia llavors de director tècnic del Terrassa (també ho va ser del Figueres) pel seu gran coneixement de les categories petites del futbol català. També havia estat entrenador del Palafrugell, la seva única experiència en una banqueta abans de manar al Barça.

    Tots dos, el Pep i el Tito, el Tito i el Pep, van iniciar una apassionant aventura que va començar amb l’ascens a Segona B del filialblaugrana abans de fer el gran salt al Camp Nou. D’entrenador del Palafrugell a assistent de Guardiola al Barça de MessiXavi,PuyolValdésIniesta… Els dos anys que ells van jugar junts al Barça B els van permetre teixir, amb aquelles interminables nits a La Masia, una gran amistat que va sobreviure fins i tot a grans turbulències.

    Quan, cansat de l’obra que havien aixecat junts en quatre anys inoblidables (2008-2012), Guardiola se’n va anar a Nova York, el club va pensar en Tito. “Si t’hi veus capaç, si tens energia i creus que el faràs funcionar, no ho dubtis, és l’oportunitat de la teva vida. Si tens dubtes, planteja-t’ho perquè el Barça és molt exigent”. Aquest va ser el consell que el seu amic i predecessor li va donar quan li va comunicar que Andoni Zubizarreta, director esportiu blaugrana, li havia proposat entrenar el primer equip.

    Instruccions a 6.200 quilòmetres

    S’hi va quedar. La relació d’amistat va trontollar durant aquella Lliga, una interrompuda Lliga, perquè Tito també va haver de viatjar a la Gran Poma, però per tractar-se de nou del càncer. Però fins i tot a 6.200 quilòmetres de distància, i amb ajuda de Jordi Roura, va saber pilotar l’equip, el Barça de la Lliga dels 100 punts, el Barça que va liquidar el Madrid de José Mourinho, el tècnic que li va ficar el dit a l’ull quan era segon de Guardiola, l’entrenador que va haver de marxar del Santiago Bernabéu perquè no va poder resistir el futbol d’un noi de poble, com ell mateix es definia.

    I quan més estava disfrutant del seu ofici i es disposava a encarar la seva segona temporada a la banqueta blaugrana, una segona recaiguda el va convèncer que la seva salut era més important que dirigir l’equip de l’ànima. Va ser el 19 de juliol del 2013. Va deixar els seus jugadors en mans de Gerardo ‘Tata’ Martino i va guardar la pissarra per centrar-se en la seva recuperació. Durant els últims nou mesos no ha deixat de lluitar, però el càncer no en sap res de les vocacions i els somnis. I aquest divendres se l’ha emportat. Dencansi en pau.

  • cataloniavotes 002

    www.CataloniaVotes.eu defensa internacionalment la consulta

  • mp eurp petit

    extra-motivació catalana a Europa?

    La més que probable “extra-motivació” dels catalans a les eleccions d’Europa servirà per treure  2 europarlamentaris més (4 per CEU, 2 per ERC), però més li serveix al PP la  desmovilització per fer valer bé la Llei d’Hondt. El PP en treu 24, el PSOE en treu 16,  IU+ICV 4.  Entre UPyD, C’s i Vox en treuen fins a 3 (ó  4)  més.

    Projecció de www.catalonia.info

    Projecció de www.catalonia.info

     

    El supòsit que es fa es el seguent:

    ELECCIONS EUROPEAS 2014

    • Població de dret: 47M
    • Cens electoral: 35,8M (76% de la població)
    • Votants: 14.400.000 (40% del cens).  (*) (1) (2)

    (*) motivació extra dels votants de Catalunya fa que la participació sigui molt més elevada a Catalunya, afavorint partits que estan a favor del dret a decidir. Participació a Catalunya igual a la de les eleccions Nov 2012,  i  limitada al  resta del territori espanyol a 35%.

    1. Pujada ERC motivada per no presentació de CUP i SI i per escisió de “Nova Esquerra” del PSC.  
    2. Pujada esperada de partits unionistes -C’s; UPyD; Vox (també per motivació extra), però al presentarse en diferents partits es perjudiquen entre ells. Es fa el suposit de 100.000 vots més a C’s i UPyD. 

     

  • imtg-45

    Mas a “Le Figaro”

    Mas a Le Fígaro: “Transformar les eleccions catalanes en referèndum”
    “L’hora de votar ha arribat”, sentencia el president de la Generalitat a France Info on hi recorda que el setembre s’aprovarà la llei de consultes catalanes per poder convocar el referèndum el 9N

  • imtg-28

    Ius soli vs. Ius sanguinis

    Artur Mas, ha replicat a Rajoy que “ser català no té res a veure amb la sang”, en referència a les declaracions de Mariano Rajoy  (“El pueblo catalán y el resto de españoles se han mezclado, tienen la misma sangre”).

    Segons Mas, “no ens fa iguals la barreja de la sang, perquè aquest país sempre s’ha construït pel ‘ius soli’ i no pel ‘ius sanguinis'”. “Deixem-nos de la sang, que forma part d’altres tipus de discursos“, ha apuntat Mas, que  ha afegit el lema que va popularitzar Jordi Pujol, que “aquí és català qui viu i treballa a Catalunya i ho vol ser”. “La sang ve per les ètnies, i Catalunya s’ha construït per la capacitat d’integració de moltes persones diferents”.

    Interessant article d’opinó de Agustí Colomines:    El futur és dels patriotes, a on destaca que “Tenir la nacionalitat espanyola no impedeix a Anne Hidalgo i Manuel Valls ser patriotes francesos i ocupar càrrecs polítics molt importants al seu país, França”…llegir més

  • imtg-31

    Conseller Mas-Collell at Wall Street Journal

    An European Nation Within Spain

    Catalonia has a distinctive culture. Its people deserve to vote on self-determination

    By

    ANDREU MAS-COLELL
    April 3, 2014
    I recently attended the spring conference of the British Liberal Democrats. The party recommends a “no” vote in the upcoming referendum on Scottish independence. I was struck, however, by the language used by Lib-Dem leader Nick Clegg in his final speech: “We are a family of four different countries,” he declared of the United Kingdom. “I want to see Scotland stay in our family of nations.”By contrast, there is no significant party in Spain whose leader could possibly use terms such as “country” or “nation” when referring to Catalonia, whose people hope to hold their own referendum on independence this November. We Catalans, the result of many waves of immigration, have a long collective history and a distinctive culture. Yet we aren’t recognized in the terms Mr. Clegg used for Scotland.We admire the British position on the legitimacy of the Scottish referendum. We wish that the Spanish government would act likewise. The opportunity to do so is near. As in Britain, the Spanish parliament, the Cortes, has been asked to delegate to the Catalan government the power to organize a referendum on Nov. 9, 2014, on Catalan independence. In contrast to the Scottish poll, ours would have three choices: to maintain our “autonomous community” status quo; to become fully independent; or to become a “state within Spain,” the meaning of which would presumably be settled as the outcome of a negotiation. The vote in the Spanish parliament will take place on April 8. It is very unlikely to succeed.As a second option, the Catalan constitution gives the Catalan government the right to call a consultation on independence. The Spanish government may appeal such a move to Spain’s Constitutional Court. Given the hostility against Catalan self-government that the highly politicized Constitutional Court has displayed in recent years, that appeal might result in a ruling against the consultation.Since the Catalan parliament and government first called for a referendum, a campaign of opprobrium has been unleashed against us for daring to request the same rights as Scots. But we haven’t gone crazy. We are a government of moderates—centrist and business-friendly. We are propelled forward by massive and orderly popular sentiment in support of the referendum, a reaction to the recent, dramatic reversals in the extent of self-government that Catalonia once enjoyed.We are under serious attack. This attack was launched by Spain’s Popular Party, then in opposition, long before the economic crisis. After the center-right party came to office in 2011, it began passing legislation to re-centralize policy making across all fronts—economic, educational, health, welfare, public administration—under the cover of fighting the economic crisis and fostering efficiency. This was merely a pretext. Some of the world’s most efficient and productive economies—the U.S. and Germany among them—are the products of decentralized governments. Spain’s re-centralization effort ranges from the transcendent (for instance with detailed control of school curricula, municipal appointments and fiscal duties) to the petty (attempts to reclaim the functions of ombudsmen, for example, or of the agencies of meteorology, university quality-assessment and many others).

    Perhaps the Popular Party hoped that its re-centralization agenda would go unnoticed. But we do notice. It is a reckless and provocative policy. Spain’s priority now should be economic recovery, not turning back the clock on Catalan self-governance. In this respect our conscience is at ease: We have acted responsibly, and Catalonia, led by its cosmopolitan capital, Barcelona, is today at the forefront of Spain’s economic recovery.

    Once again, the Spanish government appears to have opted for a policy of uniformity, and dilution of Catalan identity. It is a worrying policy: Previous Spanish governments, most recently that of Francisco Franco, have tried and it has always failed. It will fail again. Would it be so difficult to recognize that Spain is multinational and act accordingly? If the U.K. can do it, what has Spain to fear?

    The Catalan government is committed to the rule of law, to the European Union and to democratic processes. We aren’t going to do anything reckless. Catalan public opinion is strongly pro-European. Our roots are in Europe, and we root for an EU with stronger federal powers. The EU has been built on exquisite respect for difference and for the multiplicity of cultures, and we like that.

    The EU has taken the position that issues such as those currently posed by Scotland and Catalonia are for member states to resolve internally. Fair enough. I will applaud if the Spanish government changes its attitude, rolls back its re-centralization drive and opens negotiations that can lead to a new arrangement, which will need to be put to a vote. If this doesn’t happen, the Catalan question will unavoidably become an internal matter, yes, but of the EU rather than merely of Spain.

    Mr. Mas-Colell is Catalonia’s minister of economy and knowledge.

Page 3 of 512345