• Matar al pare, per Toni Soler

    Per Toni Soler a Ara.cat,  27 juliol 2014

    PUJOLISME. Els meus pares eren un matrimoni ben avingut, però votaven partits diferents. El pare era pallaquista sense Pallach i, per tant, votava el PSC, però amb certa recança; la mare votava CiU, però no es refiava dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les persones, que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista. Quan sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. També li passava amb altres polítics, com ara Eulàlia Vintró (i deia: “Com pot ser que m’agradi tot el que diu aquesta dona, si és comunista?”). Però en el cas de Pujol hi havia un nivell de connexió superior, que tenia a veure amb el tarannà, amb la manera de dir les coses, aquella empatia que va seduir milers de catalans de tota filiació durant més de dues dècades. I sobretot: se’n refiava. “D’en Pujol, me’n refio”, això és el que deia, com si fos un eslògan. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi estalviat aquesta confessió pública que, segurament, l’hauria desencantat de la política per sempre més.

    MORAL. La caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil. No cal ser convergent per admetre-ho. Pujol no només va ser un líder polític; també va exercir de referent moral, i molts dels seus votants l’idolatraven perquè el consideraven l’expressió de les virtuts públiques del país -l’anar per feina, el seny, el diàleg, el país de tots, la feina ben feta, totes aquelles expressions que ara ressonen com una closca buida-. Pujol, amb la seva confessió, ha fet que molts catalans se sentin estafats, que tinguin la sensació d’haver viscut, en part, una mentida. Però el cas és que aquest frau convivia amb veritats granítiques: el modern discurs catalanista, la construcció de l’autonomia, el llegat ideològic. Tot això forma part del nostre present, i en part l’explica. Però hauran de passar uns anys perquè rescatem aquesta herència; de primer haurem d’acceptar el fet lamentable que el principal líder d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes fiscals durant decennis; que no ha confessat els fets fins que no ha tingut altre remei, i que segurament la seva laxitud va contaminar el comportament de CiU i el del govern català fins a extrems que, de moment, només podem sospitar.

    EL PROCÉS. Costa d’entendre que una persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la història, no s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el mal ja està fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera possible. Els seus enemics tenen tot el dret a sucar-hi pa; però són ells els que sempre han dit que Pujol no és Catalunya; per tant, els haurem de fer cas. Certament, Catalunya no és Pujol, ni tampoc Millet; com Espanya no és Bárcenas, Gürtel ni el GAL. Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent; però el procés sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist episodi carregat de raons. Sobretot ara, quan les portes de la Transició es tanquen definitivament. Des d’avui som tots Èdips, condemnats a matar el pare per assolir la maduresa. I això, en termes de país, vol dir deslliurar-nos per sempre de tota mena de patriarcats.

    Tant de bo aquesta sigui l’última lliçó del pujolisme.

  • imtg-31

    Cercle Català de Negocis

    En els darrers 10-15 anys, el món empresarial català ha perdut pes en el context de la Unió Europea i paral·lelament se sent desprotegit dins del mercat global pel fet de no tenir un Estat que defensi decididament els seus interessos.

    Crisis com la de les infraestructures (elèctrica, rodalies, aigua, eixos viaris, aeroport, etc), demostren que les nostres empreses han de fer un sobreesforç per mantenir la competitivitat i pal·liar aquests efectes adversos.

    L’efecte de la no reinversió de la riquesa produïda a Catalunya, reconegut finalment per les escandaloses balances fiscals, suposa enormes dificultats per mantenir les empreses dins d’un mercat cada cop més globalitzat i competitiu. Ans el contrari, a la resta de l’Estat les infraestructures no han parat de créixer i a més sovint estan sobredimensionades.

    La inversió asimètrica de Catalunya respecte altres zones de l’Estat espanyol suposa una competència deslleial, clarament injusta, desproporcionada i simplement intolerable.

    No obstant, Catalunya ha demostrat al llarg de la història que és capaç de superar totes les adversitats que se l’hi han posat per davant i sempre, des del domini del comerç mediterrani a l’època medieval fins als nostres dies, ha estat una regió empresarial forta i potent. La principal adversitat a la que s’enfronta Catalunya a primers de s XXI és el jou d’un Estat que lluny d’ajudar, posa fre al desenvolupament de forma permanent.

    Tant és així, que el teixit empresarial català segueix sent un dels més competitius del món industrialitzat, com ho demostra l’alt nivell d’exportació arreu del món. Quin seria aleshores el resultat si tinguéssim un Estat que dones suport al nostre sistema empresarial, d’una forma coordinada i propera a les empreses, amb una clara estratègia d’acompanyament a la creació de riquesa? Simplement seríem encara més competitius, tindríem un futur més optimista i podríem viure amb una qualitat de vida molt superior com ho fan els països nòrdics, Irlanda o Holanda, entre d’altres.

    És per això que molts empresaris catalans, ens estem donant compte que la consecució d’un Estat propi és la única garantia per resoldre la situació en què ens trobem, empitjorada per la situació de crisi en què estem immersos. L’Estat propi és l’únic mecanisme que ens permetrà prioritzar les necessitats reals per sobre de les polítiques centralistes.

    Els empresaris que ens hem establert a Catalunya, vinguem d’on vinguem, confiem en el nostre tarannà, en els nostres col·lectius professionals i en els nostres joves, a qui hem de fomentar la gairebé perduda cultura de l’esforç com a garantia de seguretat pel futur.

    No demanem un Estat que prioritzi les polítiques de suport a l’empresa en front d’altres polítiques socials, simplement ens cal un Estat que entengui que pel bé dels ciutadans cal que les empreses marxin bé en una economia global i respectuosa amb el teixit social i mediambiental.

    Un Estat que prioritzi les infraestructures principals com l’aeroport, el port, els ferrocarrils de passatgers i mercaderies, els parcs científics, però també l’educació i la formació per internacionalitzar les empreses d’una forma decidida i ràpida. Tot en un context d’integració de la immigració que realment calgui al país i respectant els valors més bàsics de qualsevol societat avançada, com la cultura de l’esforç i sense perdre de vista en cap moment els trets diferencials de la nació catalana.

    Tot això és plenament possible si tenim un Estat i per tant el poder de decidir les polítiques que calen pel nostre país. Només ens cal que els recursos econòmics que genera el país es reinverteixin, i desapareixi per sempre més l’espoliació fiscal asfixiant, uns 20.000 milions d’euros a l’any, equivalent a més del 50% del pressupost de la Generalitat de Catalunya o a més de 12.000 € per família de quatre membres per any.

    El Cercle Català de Negocis (CCN) neix amb la voluntat d’aglutinar i defensar els empresaris que entenen l’establiment d’un Estat propi com la millor i més digna de les estratègies empresarials del nostre col·lectiu.

    Després de més de trenta anys de suposada democràcia, de governs de diferents colors a l’Estat, la conclusió és que ningú vetlla realment pel teixit empresarial català, tan sols per garantir la recaptació d’impostos generats amb l’esforç dels nostres professionals i treballadors, i el valor aportat per la nostra creativitat i innovació.

    Els associats al CCN diem prou a la situació a la qual hem arribat, i és hora de reconduir-la. Només amb la força de la unió empresarial catalana aconseguirem que es faci justícia.

    El Cercle Català de Negocis