• A Sanchez Piñol

    Votar o no votar

    De Albert Sánchez Piñol  en La Vanguardia

    Caffe Reggio, periodismo de opinión

    24 agosto 2014

     

    El tiempo corre veloz cuando la historia apremia. La frase podría ser de Shakespeare, y sin duda describe muy o bien la celeridad del debate soberanista. La primera reacción ante el proceso fue tan espasmódica, tan vitriólica y tan improvisada, que se dijeron auténticas barbaridades. De hecho, que el proceso avanza a una velocidad extraordinaria se constata por el hecho de que los siguientes argumentos, tan habituales hace tan sólo unos meses, prácticamente han desaparecido de la escena mediática.

    Un referéndum sobre la independencia de Catalunya tendría que celebrarse en toda España. Ni Canadá ni Gran Bretaña han planteado algo así respecto a Escocia o Quebec. El único precedente remotamente parecido fue el de la Francia de De Gaulle, que orquestó un referéndum sobre Argelia que en realidad era un puro trámite. España es muy francesa. Su proyecto siempre ha sido centralista y uniformizador. Si el autogobierno catalán existe no es gracias al PP o al PSOE, sino pese a ellos y su permanente hostilidad. Lo repito, el ideal de España siempre ha sido el francés: un Estado-nación, donde todo rasgo de diferencia cultural ha sido laminado. Por decirlo así: España es una Francia fracasada; Francia es una España exitosa.

    ¿Y qué ocurriría si Cornellà votara contra la separación? Este argumento lo he oído de l’Hospitalet de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, Gavà, Cornellà, Cornellà y Cornellà. La verdad, si yo fuera de Cornellà, estaría hasta las narices. El problema es que quien así argumenta parte de la falsa idea de considerar Catalunya como una sociedad irremediablemente dividida en dos partes, la autóctona y la emigrada. Ello implica conocer muy poco la realidad sociológica catalana, muchísimo más propensa a la mixtificación que a la marginación. De hecho, un subargumento de la misma especie es el que afirma: “La mayoría de apellidos catalanes son de origen español; así pues, resulta inconcebible que sus portadores quieran separarse de España”. Pero cuando alguien intenta explicar que muchos Pérez, García o Márquez son independentistas, la reacción consiste en tildarlos ¡desde el bando españolista! de “charnegos agradecidos”. Pero en definitiva el argumento es más bien burdo: ¿por qué les preocupa tanto lo que voten en Cornellà si esas mismas voces hacen todo lo posible para que no vote nadie?

    El proceso soberanista está urdido por agentes totalitarios y nazis. Las organizaciones que impulsan el proceso, la ANC y Òmnium Cultural, son de un pacifismo radical, extremo. Su modelo es Gandhi; sus dirigentes, Carme Forcadell y Muriel Casals, un paradigma de civismo. En cuanto al señor Junqueras, si pidiéramos a un millón de personas que cerraran los ojos y visualizaran su oronda figura, su sonrisa feliz y su barriga satisfecha, sus ojos picassianos y su mirada de payés risueño, y les preguntáramos: “Ahora dígame, ¿qué objeto imagina usted que este hombre sostiene en la mano?”, estoy seguro de que 999.999 contestarían: “Un porrón”. El otro, el que hace un millón, diría “una pistola Luger”, y no lo dude usted: ese otro sería articulista de El Mundo. Aquí tendríamos que recabar la famosa ley de Godwin: “A medida que un debate se alarga, la probabilidad de que aparezca una comparación en la que se mencione a Hitler o a los nazis tiende a uno”.

    Los argumentos carpetovetónicos. El auge soberanista, o mejor dicho, el deseo de combatirlo, propició un cúmulo de sandeces realmente insólitas. En periódicos serios llegué a leer que era absurdo que quisiera separarse una autonomía donde “un 70% de sus habitantes lee regularmente en castellano”. Me gustaría corregir al mal informado columnista: de hecho, el 100% de los catalanes leemos habitualmente en castellano, un patrimonio cultural del que ni el más feroz separatista quisiera prescindir. En otro medio me informé del “argumento hidrográfico”, según el cual la secesión era inviable puesto que no existían precedentes de dos países con tanta unidad de cuencas hídricas que pudieran vivir políticamente divididos. Sugeriría al vehemente autor que consultara la geografía de dos estados, nada remotos, que han conseguido tamaño logro: Portugal comparte con España sus cuatro ríos principales: el Miño, el Duero, el Tajo y el Guadalquivir. Y personalmente lamenté que un periódico de tanta solera como Abc sucumbiera a la indigencia retórica: el 21 de julio del 2012 publicó sus “Cien razones” contra la secesión que incluían desde un alucinante argumento 74, según el cual Catalunya nunca debería independizarse porque “Don Quijote pasó por Barcelona”, hasta un pasmoso argumento 94, que alegaba el “patrimonio gastronómico común” como obstáculo insuperable para que los catalanes se separen. En fin, por decir algo diré que conozco a una pareja noruega que cocina unas espléndidas paellas y no por ello ha pedido la nacionalidad española ni piensa renunciar a la suya. En cuanto a Don Quijote, angustia pensar lo que Abc reclamaría si a Cervantes se le hubiera ocurrido pasearlo por la Luna.

    Afortunadamente, y como decía al principio, toda esta cochambre intelectual parece haber sido barrida. Poco a poco la discusión se aposenta en su núcleo decisivo: votar o no votar. Soseguémonos, escuchémonos, razonemos.

    Y votemos de una puñetera vez.

  • 250px-Toni_Strubell

    Why Catalans are separatist

     

    by Toni Strubell for Vilaweb

    08/18/2014

    Don’t get us wrong. Catalan separatists are not separatist out of selfishness nor greed.They are not separatist out of jealousy or hatred. They are not separatist because of Spain’s billion dollar debt, if that’s what your thinking! They are not saying: “Jack pull up the ladder” to “other” Spaniards nor shirking their responsibilities. They are not separatist out of fashion nor fad. They are not traitors, though they would be if they turned their back on their own national cause. No. It’s all a little bit more complicated than that.
    Catalans are (and have for years been) separatist out of sheer existencial need. They are separatist because Spain generally treats them like shit. increasingly so, an aspect that is incomprehensible to any “sensible” European that could be imagining that the best way to cut separatism in Catalans is to seduce them. Well there’s none of that. No. Catalans are separatist because they have no alternative. They are separatist because they see an astounding 8%+ of their GDP creamed away in taxes that never return, though, in return, no form of gratitude nor acknowledgement is in any way forthcoming. Madrid simply denies there is any degree of fiscal abuse. And sweet Fanny Adams! That’s it! Spanish media at all time portray Catalans as mean and lacking solidarity, But none of the conditions for peaceful productive cohabitation with Spain are given. They are separatist because they refuse to live along with the impunity, contrivance and identification Spaniards so often have with Francoism. That’s not to say that there aren’t (and haven’t been) Catalan Francoists, nor indeed Catalan democrats who want to form part of Spain. They exist just as pro-Hitler Pétainists existed in France and Mosleyites in the UK. Certainly there are Catalans (a minority) who identify with Spain and couldn’t care two hoots about their own country nor its language and economy. So?

    Many Catalans are separatist because their language is in no way respected nor guaranteed by Spanish law, which only imposes Spanish (although the Spanish King stated that “Spanish has never been imposed on anyone”. Sheer negationism if you ask me!) Catalans are separatist because Spain forbids them from voting their future. They are separatist because Spain has decreed that any Spanish parent living in Catalonia can simply opt for steering their offspring away from a Catalan education while palming off fees on the already fleeced Catalan treasury. We are separatist because Spain wields an enormous arsenal of arms to ensure that Catalonia cannot recover her identity nor her economy. They are separatist because Spain condemns Catalan ports and airports to dismal transportation access facilities, thus inexplicably cutting her nose to spite her face. For Spain is consciously preventing Catalonia from enhancing her competitiveness in a global economy. Any doubts about that? Look. Recently, faced by the dicotomy of selling a key energy sector company to Catalonia or to Germany, a Spanish minister is on record for having said “rather German than Catalan” (the company is now Italian). Can you blame Catalans for being separatists? They are made to pay through the nose for services that in Spain are free, starting with 70% of the toll motorway bill. Their key infrastructures are underfunded or simply non-existent. Furthermore, Catalan students proportionally get half the amount of university grants Spanish students do. In addition, there is a dreadful dose of hatred in Spanish media displayed daily to things Catalan with no attempt at correction by a Spanish government (which simply sits back to enjoy (and benefit from) the spectacle). What European would put up with that? Exactly! That’s why many Catalans are separatist and aim to set up their own democratic State. Help them get some justice after 300 years of Bedlam and Inquisition?


  • ara és l'hora

    Benvolgut independentista emprenyat, per Odei A. Etxearte

     

    13/08/2014
    Opinió publicada a www.elsingular.cat
    “Fins on arribarà la influència i la coresponsabilitat d’ERC, ICV-EUiA i la CUP perquè es voti tant sí com no?”
    Encara recordo aquella Diada del 2012 i el posat impressionat, però contingut, dels diputats que van anar a rebre la delegació de l’ANC al Parlament. El carrer encara vessava de gent i havia enterrat el pacte fiscal a mig mandat. Algun dirigent de CiU ho advertia amb prudència: haurem d’anar a eleccions anticipades. D’això ja fa dos anys. I durant aquest temps alguns han perdut la feina, s’han empobrit, han patit el perjudici de les retallades o s’han indignat en ensumar la claveguera oberta de la corrupció i l’evasió fiscal sota de casa. Artur Mas i Mariano Rajoy encara defensen, en essència, el mateix: un reclama el referèndum, l’altre el rebutja. Hi ha data i pregunta però les incògnites sobre la consulta perseveren, amb algun petit matís. El president convocarà la votació, ¿però gosarà fer-la quan el govern espanyol recorri al Tribunal Constitucional el decret i la llei? Joana Ortega ha deixat clar que no i Mas assegura que ho consensuarà amb els partits proconsulta. Fins on arribarà la influència i la coresponsabilitat d’ERC, ICV-EUiA i la CUP perquè es voti tant sí com no? Què més es reserva Madrid per intentar desestabilitzar el procés? Una tercera via, un canvi de pregunta, la confiança cega que els partits catalans acabaran dividits si no trencats?I l’estelada, esblaimada, s’esfilagarsa al balcó. Fins que se’n desfacin les vetes, i adéu. Podria anar així. Podríem queixar-nos que la web de l’ANC no funciona, que la campanya per la V va començar tard, que això de l’”Ara és l’hora” és un eufemisme incomprensible, que ja vam fer els deures el 2012 i l’any passat vam carregar els trastos al cotxe i som-hi, cap a Amposta. La festa està bé però ara ja toca votar d’una vegada per totes. El món ens té radiografiats i no sembla disposat a llançar-nos un salvavides encara que fem una cadena humana submarina.Benvolgut independentista emprenyat, la solució és encara a les vostres mans. El que va començar amb la manifestació més multitudinària podria ensopegar si hi ha buits en els onze quilòmetres de la Gran Via i la Diagonal. Quin líder assumirà riscos personals i de partit que podrien ser irreparables si no resistim dos anys de crisi i de gestió política del procés? Si la base no empeny, afloraran tots els dubtes de l’statu quo en contra de la voluntat de la majoria. Potser amb l’11-S no n’hi haurà prou; qui sap si caldran més manifestacions. S’acosta la tardor i no és que hagi arribat l’hora de la consulta, que també. És que ha arribat l’hora que ens preguntem com a ciutadans què estem disposats a sacrificar individualment perquè això tiri endavant.Hi ha projectes que es mereixen més esforç que votar de tant en tant en unes eleccions convencionals; que requereixen generositat, activisme, ambició, resistència, il·lusió, i una unitat ciutadana i política per sobre de les diferències i de la crítica de sobretaula, al carrer, a les urnes i allà on sigui. Ningú va dir que seria fàcil, però el projecte s’ho val.

    Tindrem el futur que ens guanyem com a col·lectiu.

    Odei
    Odei A.-Etxearte és periodista. Redactora de política d’El Punt Avui. El 2005 entrà a la redacció barcelonina d’El Punt. I des d’aleshores es dedica a cobrir l’actualitat política nacional. Llicenciada en Humanitats i en Periodisme per la UPF. Va començar a escriure als 17 anys en les pàgines de la vella revista colomenca Fòrum-Grama, hereva de la mítica Grama.

    @oetxearte

     

  • Jaume Sastre petita

    Guerra bruta, per Jaume Sastre

     

    ABANS DEL 9-N, MADRID INTENSIFICARÀ LA GUERRA BRUTA

    in.directe.cat   9 agost 2014  23h

    CAL ESTAR PREPARATS I DENUNCIAR PER AVANÇAT ELS COPS BAIXOS DE LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT DIRIGIDES EN PERSONA PEL MINISTRE DE L’INTERIOR, JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ

    A Balears els últims anys n’hem vist de tots colors i ja hi ha moltes persones que estam curats d’espants. D’aquí al 9-N veurem coses molt grosses i cal denunciar-ho per avançat. Això que està passant amb la família de Jordi Pujol no ens ha agafat per sorpresa. De fet, dins Catalunya estricta, ja hi ha els precedents de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. A la vista dels fets, és evident que molts articulistes, editorialistes, polítics, creadors d’opinió i molt manco la família Pujol no van llegir el llibre “El Malson” (Ed. Columna, 2010) escrit per l’ex secretari general de Presidència del govern de la Generalitat. Si l’haguessin llegit a fons i assimilat el seu contingut no haurien estat tan pipiolis, no s’haurien desmarcat de Pujol com si fos un vil assassí ni tampoc haurien fet seu el discurs de l’enemic a l’hora de fer front a l’ofensiva espanyola que estam patint en aquests moments i que, d’altra banda, no constitueix cap novetat.

    Balears i també el País Valencià han estat i són el camp de proves on la casta madrilenya del PP/PSOE i de les grans empreses de l’IBEX 35 ha posat en marxa els mecanismes de persecució i extermini de les colònies ja sigui en termes polítics, econòmics però també educatius i culturals. Al Principat, ara comencen a notar els estralls de la llei Wert, per exemple, però és que a Balears i al País Valencià ja fa anys que estam patint una repressió asfixiant i salvatge. En aquest aspecte i com a víctimes de la repressió els duim avantatge. Al Principat tenim els casos de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i ara el de tota la família Pujol. A Balears, tenim un partit com UM que va ésser exterminat en un operació bruta d’estat en la qual van intervenir d’una manera coordinada l’Agència Tributària Espanyola (Burillo Pacheco), els servicis d’intel.ligència, la policia, els fiscals, els jutges i la Brunete mediàtica (El Mundo: Pedro J. Ramírez, Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta, Tomás Bordoy…). Violentada la seu d’UM per policies i fiscals com si fos una organització terrorista, avui UM ja és història i gairebé tots els seus dirigents són presos polítics i carn de presidi: M. Antònia Munar, Bartomeu Vicens, Francesc Buils, Miquel Nadal… La persecució no es va limitar a la cúpula d’UM, també ha rebut el PSM (Emili Gallardo a presó, M. Lluïsa Mascaró dimitida, Magí Moranta imputat. I es poden preparar en Joan Font –Teatre Principal), Biel Vicens -tren-…) i també han estat massacrats els empresaris mallorquins que suposen una nosa i una competència per a les grans empreses madrilenyes –l’anomenat per Francesc Sanuy, “capitalisme Cibeles”– controlades per 400 famílies (bancs, grans contructores i distribuïdores, la Brunete mediàtica –El Mundo–, productores de televisió) que aspiren a controlar el mercat i a imposar els seus monopolis a tot l’estat via BOE.

    Avui a Balears tenim fins i tot un expresident també tancat a la presó, Jaume Matas. Però fixau-vos bé, que la justícia colonial l’ha tancat no com a exministre de Medi Ambient del govern d’Espanya durant l’època Aznar, sinó per la seva gestió com a president de Balears. ¿Coneixeu cap ministre espanyol del PP/PSOE empresonat per corrupció per mor de la seva gestió com a ministre? ¿Sabeu de cap jutge, policia, fiscal, inspector d’hisenda o funcionari que molestàs Juan Carlos I, aleshores rei d’Espanya, quan el març de 2013 es va destapar que tenia l’herència de son pare en un compte del banc Sogenal (Société Genérale Alsacienne de Banque), de Ginebra (Suïssa)? ¿Coneixeu cap president d’Espanya (Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy) o cap membre de la família real espanyola imputat o condemanat per corrupció? NO! ¿I com n’hi ha d’haver cap si la casta extractiva madrilenya del PP/PSOE teledirigeix els jutges, els inspectors d’hisenda, els policies, els servicis d’intel.ligència i els fiscals per tal d’eliminar els polítics i els empresaris de les colònies que representen una competència per als seus interessos?

    Estam en guerra. Encara que molts polítics, articulistes, periodistes, empresaris i creadors d’opinió dels Països Catalans vagin amb el lliri a la mà i es neguen a reconèixer-ho, la metròpoli, Madrid, ha declarat la guerra a les colònies. No és una guerra de bombes i metralletes sinó una guerra bruta, psicològica, econòmica, administrativa, judicial, de propaganda i mediàtica. El fals pretext d’aquesta guerra ara és la “la lluita contra la corrupció”, però els subordinats del ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, ho fan d’una manera tan grollera que molta gent se n’està adonant que tot plegat no és més que una descomunal presa de pèl. Si la casta i la màfia madrilenya volgués combatre de bon de veres la corrupció no faria parts i quarts i tampoc no aplicaria sedassos diferents.

    Estam en guerra i en temps de guerra s’imposa la lògica de la guerra. A Madrid ho tenen clar: primer van anar contra UM, després contra n’Alavedra i en Prenafeta; ara contra la família Pujol, després aniran contra Artur Mas i els seus consellers; a continuació tocarà el torn als diputats i batles d’ERC (Oriol Jonqueras, Marta Rovira…), les CUP, l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Més, el PI, OCB, etc. Qualsevol organització, persona o col.lectiu de les colònies que ofereixi resistència contra l’espoli conòmic, l’assimilació lingüística i cultural i el domini aclaparador de les grans empreses madrilenyes de l’IBEX 35, ha de saber que és objectiu de guerra i que l’han posat enmig de la diana.

    Cal agrair a l’ex director de l’ABC (1999-2008), José Antonio Zarzalejos, que ho ha hagi deixat tan clar i per escrit: “el Estado -a través de su longa manu- le ha hecho al que fuera Molt Honorable, un traje a la medida. Porque para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar” (www.elconfiencial.com 02.08.2014, “¿Què coño es la UDEF? El estado, señor. Pujol”). Hi ha una cosa que Zarzalejos curiosament s’ha deixat al tinter i és que l’estat espanyol si no té proves acusatòries aleshores té la UDEF (Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal) perquè s’inventi un informe i el filtri a El Mundo amb la finalitat d’organitzar una campanya de descrèdit i un judici paral·lel just abans de les eleccions com va fer amb Artur Mas el novembre de 2012.

    Com ens ha fregat per la cara Zarzalejos l’independentisme només pot ser cosa de persones immaculades, impol·lutes, castes i virtuoses. I què més? Una vegada més els colonitzadors apliquen la doble moral: prediquen el que no creuen i fan tot el contrari del que prediquen. La independència dels Estats Units no hauria estat possible l’any 1783 sense la col·laboració dels contrabandistes americans que van jugar un paper clau per rompre el bloqueig naval dels britànics. L’independentisme compromet una societat d’una manera transversal i en el sentit més ampli de la paraula; això vol dir que només serà triomfant el dia que abandoni els escrúpols de vestal virginal i entengui coses tan elementals com, per exemple, que una manera de lluitar contra l’espoli fiscal és tenir els doblers a l’estranger o fora de la vista de la voraç Agència Tributària Espanyola.

    No hi ha pitjor cec que aquell que es nega a acceptar la realitat caparruda dels fets. Madrid ens ha declarat la guerra i quan a un país li han declarat la guerra és suïcida cercar la salvació personal i actuar cadascú pel seu compte. A Alavedra i a Prenafeta, CiU els va deixar tot sols com si fossin uns apestats; el mateix que ara ha fet amb la família Pujol. A UM, el cas va ésser pitjor ja que els seus dirigents es van destruir mútuament “confessant” a la policia, als fiscals i a ‘El Mundo’ el que aquests volien sentir. Si realment volem la independència i construir un estat, cal actuar amb mentalitat d’estat i plantar cara d’una manera col·lectiva i organitzada. En qualsevol guerra, encara que sigui pacífica i basada en la desobediència civil, hi ha ferits i caiguts en combat i el que no ha de fer mai un col·lectiu és deixar els ferits sense assistència mèdica, no enterrar amb honors els caiguts en combat i deixar les vídues, els vidus o els orfes desemparats.

    Pel cap baix, 300 anys de colonització i de repressió espanyola ens ensenyen quatre coses que, com a mínim, també hem de tenir en compte a l’hora de fer camí cap a la independència amb mètodes exclusivament cívics, pacífics i democràtics:

    Primer, la manera més eficaç de combatre l’enemic és identificar-lo, anomenar-lo pel seu nom, fer-lo sortir de la lloriguera i exposar per avançat a la llum pública els seus mètodes de guerra bruta a fi de neutralitzar l’efecte sorpresa.

    Segon, dins l’estrèpit de la batalla és molt important no perdre mai l’equilibri emocional ni la sang freda. L’enemic a través del terror cerca paralitzar la voluntat de les persones i deixar-les en estat de xoc a fi de destruir la capacitat de plantejar una resposta estratègica. Conclusió: mai no ens hem de deixar impressionar per l’enemic per molts d’escarafalls que faci i per molta brutalitat amb què actuï.

    Tercer, quan una nació és atacada per una nació veïna per raons d’estricta supervivència té l’obligació de tancar files i articular una resposta col·lectiva. L’èxit de la resistència passa perquè les víctimes pensin més en el grup que en si mateixes. La derrota de l’invasor no va lligada a una resposta personal sinó col·lectiva. En aquest aspecte, la motivació, la moral de combat, la cohesió i l’esperit de grup –la “fortalesa psicològica” de la qual parlava fa uns dies el president de Catalunya, Artur Mas– són vitals.

    I quart, més enllà de cada batalla cal mantenir sempre una estratègia global, no dispersar les forces, no obrir més d’un front de lluita a la vegada, prioritzar els objectius i no perdre mai de vista la meta final, en el nostre cas, la independència.

    Jaume Sastre

     

  • Torrente i els catalans

    ‘Torrente 5: operación Eurovegas’ s’estrenarà 3 setmanes abans del  #SÍSÍ. Veure el trailer a on també hi han estelades  al canal de YouTube. La pel·lícula se situa al Madrid de 2018. Després de passar una temporada a la presó, José Luis Torrente s’enfronta a un país que no reconeix. “La societat que ell coneixia havia canviat”. “El seu món s’havia ensorrat”, i aquí s’hi inclouen els ‘drames’ dels ciutadans negres, dels catalans (a qui culpen d’haver ultratjat la tomba del Fary) i la destrucció de l’estadi Vicente Calderón–.

    És normal voler un país normal

  • imtg-20

    Com està el procés sobiranista , agost 2014

    8 d’agost 2014

    per Jordi Mas.

    En aquestes dates cal estar preparant la Diada i fent el que calgui per afavorir el vot del catalans el proper 9 de novembre.

    Les clavegueres de l’Estat espanyol ja fa temps que treballen contra el Procés Sobiranista, però últimament s’hi estant esmerant. El cas Pujol és cosa seva, deu ser part del plan B del president Rajoy, o dels franquistes que hi ha dintre de la polícia i de la judicadura espanyola.

    El que fou  president de la Generalitat per 23 anys, ha confessat un frau fiscal, tenia 4M a Andorra, una herència del seu pare, datat del 1985…

    La caverna mediàtica s’ha afanyat a magnificar-ho, hem arribat a sentir que la família Pujol té 1.300M. Però tot just avui el govern andorrà ha declarat que no els ha arribat encara cap petició del govern espanyol o d’algun jutg en que demanessin informació de  les dades bancàries del MHP Jordi Pujol i família. Es de suposar que les peticions, anunciades al mitjans, encara no els han arribat… Però això implica que les dades que ens estan donant són…inventades? obtingudes il.lícitament?

    Que l’Estat ja considera la independència de Catalunya com una possibilitat és el per què de tot plegat. Desacreditant els símbols catalans pretenen afeblir el procés, com fan pel cas Neymar (el soci impulsor pot estar involucrat amb Manos Limpias) contra el Barça, la persecussió fiscal contra Monserrat Caballé, Messi…sembla que tenim la major part dels inspectors fiscals instal.lats a Catalunya.

    Però el catalans no ens hauríem de deixar distreure del que realment ens importa: el futur de Catalunya, dels nostres fills, de la nostra feina, de la nostra llengua, de les nostres infraestructures, de la nostra TV i ràdio, del nostre teatre, cinema…

    Últimament la mala administració de l’Estat espanyol ens està perjudicant greument i, el que és preocupant, ho fa intencionadament per “castellanitzar-nos”, per negar la nostra identitat diferenciada, la nostra manera de fer diferent, més eficient i racional.

    Catalunya té en greu perill els serveis de sanitat, ensenyament, cultura, benestar social…per la manca crònica de finançament, bàsicament dels traspassos del Ministeri d’Hisenda, que arriben tard i retallats, quan arriben.

    Les nostres infraestructures tenen unes carències impropies per la riquessa que genera Catalunya: el tren d’alta velocitat ha tardat en arribar, i ara ja va ple. La xarxa viària és cara i insuficient, l’autopista va massa atapeïda i és de peatge, la NII està pendent de desdoblar, convertir-la en autovia, sobretot en els punt negres que l’afecten…

    La falta de diligència per fer el corredor del mediterrani, tant en l’eix ferroviari com en el viari, posa de manifest que no hi ha interès en afavorir la zona rica i productiva del Reino d’Espanya, tot i que aixó beneficía a les comunitats de València, Múrcia i Andalusia. Espanya té una envejable xarxa d’autopistes gratuïtes i de trens d’alta velocitat, que ara han quedat infrautilitzades, mentre a Catalunya, on han fet sempre falta i la seva construcció estava justificada, encara no ho tenim acabat, ara ja no hi ha diners ni voluntat per fer-ho. Penós, indignant, descoratjador…

    Ara amb el cas Pujol ens estan insistint amb el missatge que no és Espanya qui roba sino que era Pujol!!! Quin cinisme, en un país on el partit al govern, sobretot del PP, s´han apropiat del bens públics, per ell directament o afavorint als amics, com són els casos Gurtel i Bárcenas, Blesa a CajaMadrid, Rato a Bankia, la Ciutat de les Arts a València i la Cidade de la Cultura a Pontevedra són forats negres de diners públics, així com les obres dels aeroports fantasmes de Ciudad Real i Castelló, obres faraòniques, deliris de grandesa que ara cal demanar explicacions al funcionari o càrrec polític responsable, NO POT QUEDAR IMPUNE i, mai, inhabilitar al jutge que ho intenta.

    En aquest país on encara hi ha el Valle de los Caídos i la Fundació Franco segueix rebent subvencions de l’Estat, on la Llei de Memòria Històrica no s’aplica, tot i que ha quedat  reduïda a facilitar als familiars la recuperació de les restes dels parents executats per les tropes golpistes, durant la guerra civil o la llarga persecució durant la posguerra, i que ni aixó es pot fer sota el govern actual,  encara que ho reclami l’ ONU o la Comissió Europea.

    El nacionalisme espanyol ha pujat de to, sobretot a València i a Madrid. Encara que els símbols franquistes estiguint prohibits com a preconstitucionals, estan tolerats, quan no afavorits, en amplis sectors del PP, a cercles militars, policials, judicials…

    En aquest país no ens volen, ens fan fora.

    la Transició a Espanya es va fer per sobre. El franquisme ho va deixar “atado y bien atado”. Ara s´ha acabat el miratge de la democràcia a Espanya i nosaltres ja no hi tenim cabuda. Ha estat un esforç de quasi 40 anys. El polititzat Tribunal Constitucional ja no és garantia constitucional amb la seva lectura esbiaxada.

    Que es quedin aquesta Espanya on impera el caciquisme i  la Llei  només l’han de complir els catalanets o els rojos. Els “amics” estan per sobre tota inspecció i, si fa falta, queda el recurs de la destrució de proves o del indult. El banquer Botín va declarar fa 2 anys que tenia 2.000M a Suïssa, on Joan Carles I, per donar exemple, també en té. Els actuals membres del govern central cobren o han cobrat, dietes del partit que no declaren, segons manifesta el jutge Ruz, però no passa res, no es comenta, no cal demanar responsabilitats perque no es farà res de res.

    Aquesta tardor celebrarem la nostra Diada aguantant les provocacions del intolerants, cada vegada més agressius, i el 9 novembre la consulta pel futur del nostre poble. Cóm poden defensar els de PPC i Ciutadans que no podem votar??? No estem en Democràcia??? ICV i Unió caldrà que s’afageixin sense cortines de fum ni condicions. Els del PSC van perduts, esperem que Nova Esquerra i Avancem els substitueixin. Convergència i ERC ho tenen clar i segueixen el full de ruta marcat. Sort que els impulsa la societat civil, que necessita una sortida per respirar, que ha dit PROU.

    Cal saber què pensa la gent, quants som que volem un país lliure, més ben administrat, eficaç i modern. On s’inverteixi en Sanitat, Cultura, Recerca, Benestar…

    Volem un país capdavanter dirigit per criteris de excelència, on la corrupció quedi fora, desterrada. Mai més.

    Volem un futur millor, per nosaltres i els nostres fills, i per al nostre país Catalunya.

     

  • CARME_FORCADELL

    ANC està treballant per la Diada 2014

    08/08/2014
    DRET A DECIDIR
    L’ANC replica a ‘Manos Limpias’: “No li donem importància, tenim feina amb la Diada”
    L’organització assegura que està centrada en la manifestació de la Diada que, si esdevé un èxit, “farà inevitable la consulta”
    per Xavier Lladó.
    L’Assemblea Nacional Catalana ha respòs a les declaracions del sindicat ultra ‘Manos Limpias’ que, a les darreres hores, s’ha vantat de disposar d’una xarxa d’informadors voluntaris entre les diferents entitats i partits polítics que promouen el procés sobiranista. En declaracions a El Singular, l’ANC ha afirmat: “No li donem cap importància. No tenim res a amagar. Sóm una organització transparent i els nostres procediments són públics”. En aques sentit, han remarcat que “el seu full de ruta és al web, disponible per a qualsevol el vulgui consultar”, indicant que les decisions de l’entitat no s’amaguen a ningú. A més, l’entitat ha posat com a exemple de transparència les seves Assemblees Territorials, “obertes a tothom que vulgui sumar i treballar per al nou estat”.Preguntats per si consideren una provocació les manifestacions del sindicat ultradretà (fetes pel seu secretari general, Miguel Bernad, l’ANC ha evitat fer-ne cap valoració. “No entrarem tan sols ni a considerar-ho”. Argumenten que estan “absolutament centrats en què en què la manifestació de la Diada sigui un èxit”, perquè, si és així, “farà inevitable la celebració de la consulta del 9 de novembre vinent”. “Volem que sigui una mobilització històrica, espectacular”, afegeixen.

    El sindicat ultra ‘Manos Limpias’ ha revelat que els informadors infiltrats estan “a l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, la Fundació Nous Catalans i en formacions com Reagrupament”. Hi tenim “talps”, han assegurat al diari ARA.

    Aquestes persones informen, puntualment, dels moviments en aquests entitats, són coneixedors de totes les deliberacions i tenen accés directe i pròxim als membres dels nuclis que prenen decisions. Segons han assegurat, a l’ANC hi tenen “tres o quatre persones” que “passen informació de les decisions internes que es prenen i de les accions que es duran a terme”.També han acusat l’Assemblea de tenir antics membres de Terra Lliure a l’entitat.

  • Anasagasti: “Pujol destrossat, però el rei encimbellat”

     El Singular.cat

    29/07/2014
    per Lluís Bou
    “Tots els que legítimament i amb raó critiquen Pujol, perden autoritat moral per fer-ho si no fan el mateix amb Joan Carles I”, afirma el senador del PNB
    El senador del PNB Iñaki Anasagasti ha denunciat avui que existeix una doble vara de medir respecte a l’expresident Jordi Pujol i al rei Joan Carles I. Al seu entendre a Pujol se l’ha “destrossat” i al monarca espanyol se l’ha “encimbellat” fins al punt que representarà el govern espanyol en la presa de possessió de Juan Manuel Santos el 7 d’agost com a president de Colòmbia.

    “El rei aquí segueix amagat i amb tots els honors quan es nega a donar compte del patrimoni acumulat en aquests quaranta anys. Intocable i impune. Pujol, tocable i no impune, sobretot per als qui el volen destrossar personalment i en la seva obra. El rei, aforat i intocable.
    “Per això és bo recordar el que va passar l’any passat quan es van trobar comptes [de Joan Carles I] a Suïssa, herències no declarades i opacitats diverses. La justícia no va actuar. L’agència tributària no va actuar. Les Corts no van actuar perquè no se’ns va deixar preguntar res sobre aquest assumpte. La premsa va deixar estar el cas”.
    “Se sospita que el compte a Andorra de Pujol no només procedeix d’una herència del seu pare sinó ha estat alimentat aquests anys. Tant de bo s’investigui i s’arribi al fons de la qüestió. Però, d’on neix el riquíssim patrimoni del rei valorat en gairebé 2.000 milions d’euros com va relatar el New York Times?“.

    “Molt malament el que ha fet Pujol, però, ¿i el rei que prepara el seu viatge a Colòmbia per representar al govern en la presa de possessió de Santos? Per què aquesta doble vara de mesurar?”, es pregunta Anasagasti en un article al seu blog.

    Segons Anasagasti, tots els que legítimament crítiquen ara a Jordi Pujol, perden tota legitimitat moral si no fan el mateix amb Joan Carles I.

  • Matar al pare, per Toni Soler

    Per Toni Soler a Ara.cat,  27 juliol 2014

    PUJOLISME. Els meus pares eren un matrimoni ben avingut, però votaven partits diferents. El pare era pallaquista sense Pallach i, per tant, votava el PSC, però amb certa recança; la mare votava CiU, però no es refiava dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les persones, que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista. Quan sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. També li passava amb altres polítics, com ara Eulàlia Vintró (i deia: “Com pot ser que m’agradi tot el que diu aquesta dona, si és comunista?”). Però en el cas de Pujol hi havia un nivell de connexió superior, que tenia a veure amb el tarannà, amb la manera de dir les coses, aquella empatia que va seduir milers de catalans de tota filiació durant més de dues dècades. I sobretot: se’n refiava. “D’en Pujol, me’n refio”, això és el que deia, com si fos un eslògan. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi estalviat aquesta confessió pública que, segurament, l’hauria desencantat de la política per sempre més.

    MORAL. La caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil. No cal ser convergent per admetre-ho. Pujol no només va ser un líder polític; també va exercir de referent moral, i molts dels seus votants l’idolatraven perquè el consideraven l’expressió de les virtuts públiques del país -l’anar per feina, el seny, el diàleg, el país de tots, la feina ben feta, totes aquelles expressions que ara ressonen com una closca buida-. Pujol, amb la seva confessió, ha fet que molts catalans se sentin estafats, que tinguin la sensació d’haver viscut, en part, una mentida. Però el cas és que aquest frau convivia amb veritats granítiques: el modern discurs catalanista, la construcció de l’autonomia, el llegat ideològic. Tot això forma part del nostre present, i en part l’explica. Però hauran de passar uns anys perquè rescatem aquesta herència; de primer haurem d’acceptar el fet lamentable que el principal líder d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes fiscals durant decennis; que no ha confessat els fets fins que no ha tingut altre remei, i que segurament la seva laxitud va contaminar el comportament de CiU i el del govern català fins a extrems que, de moment, només podem sospitar.

    EL PROCÉS. Costa d’entendre que una persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la història, no s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el mal ja està fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera possible. Els seus enemics tenen tot el dret a sucar-hi pa; però són ells els que sempre han dit que Pujol no és Catalunya; per tant, els haurem de fer cas. Certament, Catalunya no és Pujol, ni tampoc Millet; com Espanya no és Bárcenas, Gürtel ni el GAL. Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent; però el procés sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist episodi carregat de raons. Sobretot ara, quan les portes de la Transició es tanquen definitivament. Des d’avui som tots Èdips, condemnats a matar el pare per assolir la maduresa. I això, en termes de país, vol dir deslliurar-nos per sempre de tota mena de patriarcats.

    Tant de bo aquesta sigui l’última lliçó del pujolisme.

  • Catalunya paga, paga i paga

    Article del secretari general d’Unió, Josep M. Pelegrí, al diari digital E-Notícies. 27 juliol 2014.

    El govern del PP ha fet públiques les seves balances fiscals i, malgrat haver buscat una única metodologia per interessos partidistes, els números demostren que Catalunya té un dèficit fiscal molt important. És evident que quan des de el Parlament de Catalunya o des del govern reclamem que es posi fre a aquest abús ho fem des de la realitat dels números i dels fets, i mai des de la demagògia.

    Ens hauria agradat que, tal com fem des de Catalunya, el govern de l’Estat hagués fet publiques les balances fiscals amb totes les metodologies existents i internacionalment acceptades. D’aquesta manera es podria precisar amb més exactitud la situació real de cada comunitat. En tot cas, evidencia que l’actual dèficit fiscal que pateixen tots els catalans i totes les catalanes és injust i insuportable. Perquè, siguin els 8.500 milions d’euros de dèficit anunciats per l’executiu Rajoy o els 11.000 calculats pel govern de la Generalitat, és evident que parlem en ambdós casos d’un desequilibri fiscal molt important i manifestament insostenible.

    Continuem reclamant al govern espanyol que faci aquests càlculs amb totes les metodologies: la del flux monetari i la de càrrega benefici. El govern Rajoy s’adonaria que des de Catalunya no plantegem ni exageracions ni fantasmades quan denunciem que patim un abús fiscal sistemàtic. S’ha anat produint any rere any amb el que això té de negatiu per a la nostra economia, per al nostre creixement econòmic i per a la nostra capacitat d’oferir els serveis que tots els catalans mereixem.

    Aquest serà probablement un dels temes –no l’únic a més de la consulta- que caldrà tractar en la reunió que el president Mas mantindrà demà amb Mariano Rajoy. Hi ha moltes qüestions en les quals l’Estat no és just ni amb Catalunya ni amb els catalans i les catalanes.

    Per acabar, i ja que aquest es el meu últim article abans de l’agost, vull desitjar-unes bones vacances a qui les faci i que aquest període estiuenc ens serveixi a tots per recuperar forces ja que el setembre començarem un període apassionant i transcendental per al nostre país.

    Bon estiu!

    Josep M. Pelegrí, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya

Page 2 of 512345