• Matar al pare, per Toni Soler

    Per Toni Soler a Ara.cat,  27 juliol 2014

    PUJOLISME. Els meus pares eren un matrimoni ben avingut, però votaven partits diferents. El pare era pallaquista sense Pallach i, per tant, votava el PSC, però amb certa recança; la mare votava CiU, però no es refiava dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les persones, que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista. Quan sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. També li passava amb altres polítics, com ara Eulàlia Vintró (i deia: “Com pot ser que m’agradi tot el que diu aquesta dona, si és comunista?”). Però en el cas de Pujol hi havia un nivell de connexió superior, que tenia a veure amb el tarannà, amb la manera de dir les coses, aquella empatia que va seduir milers de catalans de tota filiació durant més de dues dècades. I sobretot: se’n refiava. “D’en Pujol, me’n refio”, això és el que deia, com si fos un eslògan. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi estalviat aquesta confessió pública que, segurament, l’hauria desencantat de la política per sempre més.

    MORAL. La caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil. No cal ser convergent per admetre-ho. Pujol no només va ser un líder polític; també va exercir de referent moral, i molts dels seus votants l’idolatraven perquè el consideraven l’expressió de les virtuts públiques del país -l’anar per feina, el seny, el diàleg, el país de tots, la feina ben feta, totes aquelles expressions que ara ressonen com una closca buida-. Pujol, amb la seva confessió, ha fet que molts catalans se sentin estafats, que tinguin la sensació d’haver viscut, en part, una mentida. Però el cas és que aquest frau convivia amb veritats granítiques: el modern discurs catalanista, la construcció de l’autonomia, el llegat ideològic. Tot això forma part del nostre present, i en part l’explica. Però hauran de passar uns anys perquè rescatem aquesta herència; de primer haurem d’acceptar el fet lamentable que el principal líder d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes fiscals durant decennis; que no ha confessat els fets fins que no ha tingut altre remei, i que segurament la seva laxitud va contaminar el comportament de CiU i el del govern català fins a extrems que, de moment, només podem sospitar.

    EL PROCÉS. Costa d’entendre que una persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la història, no s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el mal ja està fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera possible. Els seus enemics tenen tot el dret a sucar-hi pa; però són ells els que sempre han dit que Pujol no és Catalunya; per tant, els haurem de fer cas. Certament, Catalunya no és Pujol, ni tampoc Millet; com Espanya no és Bárcenas, Gürtel ni el GAL. Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent; però el procés sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist episodi carregat de raons. Sobretot ara, quan les portes de la Transició es tanquen definitivament. Des d’avui som tots Èdips, condemnats a matar el pare per assolir la maduresa. I això, en termes de país, vol dir deslliurar-nos per sempre de tota mena de patriarcats.

    Tant de bo aquesta sigui l’última lliçó del pujolisme.

Leave a reply.