• ara és l'hora

    Diada 2014

  • ara és l'hora

    Benvolgut independentista emprenyat, per Odei A. Etxearte

     

    13/08/2014
    Opinió publicada a www.elsingular.cat
    “Fins on arribarà la influència i la coresponsabilitat d’ERC, ICV-EUiA i la CUP perquè es voti tant sí com no?”
    Encara recordo aquella Diada del 2012 i el posat impressionat, però contingut, dels diputats que van anar a rebre la delegació de l’ANC al Parlament. El carrer encara vessava de gent i havia enterrat el pacte fiscal a mig mandat. Algun dirigent de CiU ho advertia amb prudència: haurem d’anar a eleccions anticipades. D’això ja fa dos anys. I durant aquest temps alguns han perdut la feina, s’han empobrit, han patit el perjudici de les retallades o s’han indignat en ensumar la claveguera oberta de la corrupció i l’evasió fiscal sota de casa. Artur Mas i Mariano Rajoy encara defensen, en essència, el mateix: un reclama el referèndum, l’altre el rebutja. Hi ha data i pregunta però les incògnites sobre la consulta perseveren, amb algun petit matís. El president convocarà la votació, ¿però gosarà fer-la quan el govern espanyol recorri al Tribunal Constitucional el decret i la llei? Joana Ortega ha deixat clar que no i Mas assegura que ho consensuarà amb els partits proconsulta. Fins on arribarà la influència i la coresponsabilitat d’ERC, ICV-EUiA i la CUP perquè es voti tant sí com no? Què més es reserva Madrid per intentar desestabilitzar el procés? Una tercera via, un canvi de pregunta, la confiança cega que els partits catalans acabaran dividits si no trencats?I l’estelada, esblaimada, s’esfilagarsa al balcó. Fins que se’n desfacin les vetes, i adéu. Podria anar així. Podríem queixar-nos que la web de l’ANC no funciona, que la campanya per la V va començar tard, que això de l’”Ara és l’hora” és un eufemisme incomprensible, que ja vam fer els deures el 2012 i l’any passat vam carregar els trastos al cotxe i som-hi, cap a Amposta. La festa està bé però ara ja toca votar d’una vegada per totes. El món ens té radiografiats i no sembla disposat a llançar-nos un salvavides encara que fem una cadena humana submarina.Benvolgut independentista emprenyat, la solució és encara a les vostres mans. El que va començar amb la manifestació més multitudinària podria ensopegar si hi ha buits en els onze quilòmetres de la Gran Via i la Diagonal. Quin líder assumirà riscos personals i de partit que podrien ser irreparables si no resistim dos anys de crisi i de gestió política del procés? Si la base no empeny, afloraran tots els dubtes de l’statu quo en contra de la voluntat de la majoria. Potser amb l’11-S no n’hi haurà prou; qui sap si caldran més manifestacions. S’acosta la tardor i no és que hagi arribat l’hora de la consulta, que també. És que ha arribat l’hora que ens preguntem com a ciutadans què estem disposats a sacrificar individualment perquè això tiri endavant.Hi ha projectes que es mereixen més esforç que votar de tant en tant en unes eleccions convencionals; que requereixen generositat, activisme, ambició, resistència, il·lusió, i una unitat ciutadana i política per sobre de les diferències i de la crítica de sobretaula, al carrer, a les urnes i allà on sigui. Ningú va dir que seria fàcil, però el projecte s’ho val.

    Tindrem el futur que ens guanyem com a col·lectiu.

    Odei
    Odei A.-Etxearte és periodista. Redactora de política d’El Punt Avui. El 2005 entrà a la redacció barcelonina d’El Punt. I des d’aleshores es dedica a cobrir l’actualitat política nacional. Llicenciada en Humanitats i en Periodisme per la UPF. Va començar a escriure als 17 anys en les pàgines de la vella revista colomenca Fòrum-Grama, hereva de la mítica Grama.

    @oetxearte

     

  • imtg-20

    Com està el procés sobiranista , agost 2014

    8 d’agost 2014

    per Jordi Mas.

    En aquestes dates cal estar preparant la Diada i fent el que calgui per afavorir el vot del catalans el proper 9 de novembre.

    Les clavegueres de l’Estat espanyol ja fa temps que treballen contra el Procés Sobiranista, però últimament s’hi estant esmerant. El cas Pujol és cosa seva, deu ser part del plan B del president Rajoy, o dels franquistes que hi ha dintre de la polícia i de la judicadura espanyola.

    El que fou  president de la Generalitat per 23 anys, ha confessat un frau fiscal, tenia 4M a Andorra, una herència del seu pare, datat del 1985…

    La caverna mediàtica s’ha afanyat a magnificar-ho, hem arribat a sentir que la família Pujol té 1.300M. Però tot just avui el govern andorrà ha declarat que no els ha arribat encara cap petició del govern espanyol o d’algun jutg en que demanessin informació de  les dades bancàries del MHP Jordi Pujol i família. Es de suposar que les peticions, anunciades al mitjans, encara no els han arribat… Però això implica que les dades que ens estan donant són…inventades? obtingudes il.lícitament?

    Que l’Estat ja considera la independència de Catalunya com una possibilitat és el per què de tot plegat. Desacreditant els símbols catalans pretenen afeblir el procés, com fan pel cas Neymar (el soci impulsor pot estar involucrat amb Manos Limpias) contra el Barça, la persecussió fiscal contra Monserrat Caballé, Messi…sembla que tenim la major part dels inspectors fiscals instal.lats a Catalunya.

    Però el catalans no ens hauríem de deixar distreure del que realment ens importa: el futur de Catalunya, dels nostres fills, de la nostra feina, de la nostra llengua, de les nostres infraestructures, de la nostra TV i ràdio, del nostre teatre, cinema…

    Últimament la mala administració de l’Estat espanyol ens està perjudicant greument i, el que és preocupant, ho fa intencionadament per “castellanitzar-nos”, per negar la nostra identitat diferenciada, la nostra manera de fer diferent, més eficient i racional.

    Catalunya té en greu perill els serveis de sanitat, ensenyament, cultura, benestar social…per la manca crònica de finançament, bàsicament dels traspassos del Ministeri d’Hisenda, que arriben tard i retallats, quan arriben.

    Les nostres infraestructures tenen unes carències impropies per la riquessa que genera Catalunya: el tren d’alta velocitat ha tardat en arribar, i ara ja va ple. La xarxa viària és cara i insuficient, l’autopista va massa atapeïda i és de peatge, la NII està pendent de desdoblar, convertir-la en autovia, sobretot en els punt negres que l’afecten…

    La falta de diligència per fer el corredor del mediterrani, tant en l’eix ferroviari com en el viari, posa de manifest que no hi ha interès en afavorir la zona rica i productiva del Reino d’Espanya, tot i que aixó beneficía a les comunitats de València, Múrcia i Andalusia. Espanya té una envejable xarxa d’autopistes gratuïtes i de trens d’alta velocitat, que ara han quedat infrautilitzades, mentre a Catalunya, on han fet sempre falta i la seva construcció estava justificada, encara no ho tenim acabat, ara ja no hi ha diners ni voluntat per fer-ho. Penós, indignant, descoratjador…

    Ara amb el cas Pujol ens estan insistint amb el missatge que no és Espanya qui roba sino que era Pujol!!! Quin cinisme, en un país on el partit al govern, sobretot del PP, s´han apropiat del bens públics, per ell directament o afavorint als amics, com són els casos Gurtel i Bárcenas, Blesa a CajaMadrid, Rato a Bankia, la Ciutat de les Arts a València i la Cidade de la Cultura a Pontevedra són forats negres de diners públics, així com les obres dels aeroports fantasmes de Ciudad Real i Castelló, obres faraòniques, deliris de grandesa que ara cal demanar explicacions al funcionari o càrrec polític responsable, NO POT QUEDAR IMPUNE i, mai, inhabilitar al jutge que ho intenta.

    En aquest país on encara hi ha el Valle de los Caídos i la Fundació Franco segueix rebent subvencions de l’Estat, on la Llei de Memòria Històrica no s’aplica, tot i que ha quedat  reduïda a facilitar als familiars la recuperació de les restes dels parents executats per les tropes golpistes, durant la guerra civil o la llarga persecució durant la posguerra, i que ni aixó es pot fer sota el govern actual,  encara que ho reclami l’ ONU o la Comissió Europea.

    El nacionalisme espanyol ha pujat de to, sobretot a València i a Madrid. Encara que els símbols franquistes estiguint prohibits com a preconstitucionals, estan tolerats, quan no afavorits, en amplis sectors del PP, a cercles militars, policials, judicials…

    En aquest país no ens volen, ens fan fora.

    la Transició a Espanya es va fer per sobre. El franquisme ho va deixar “atado y bien atado”. Ara s´ha acabat el miratge de la democràcia a Espanya i nosaltres ja no hi tenim cabuda. Ha estat un esforç de quasi 40 anys. El polititzat Tribunal Constitucional ja no és garantia constitucional amb la seva lectura esbiaxada.

    Que es quedin aquesta Espanya on impera el caciquisme i  la Llei  només l’han de complir els catalanets o els rojos. Els “amics” estan per sobre tota inspecció i, si fa falta, queda el recurs de la destrució de proves o del indult. El banquer Botín va declarar fa 2 anys que tenia 2.000M a Suïssa, on Joan Carles I, per donar exemple, també en té. Els actuals membres del govern central cobren o han cobrat, dietes del partit que no declaren, segons manifesta el jutge Ruz, però no passa res, no es comenta, no cal demanar responsabilitats perque no es farà res de res.

    Aquesta tardor celebrarem la nostra Diada aguantant les provocacions del intolerants, cada vegada més agressius, i el 9 novembre la consulta pel futur del nostre poble. Cóm poden defensar els de PPC i Ciutadans que no podem votar??? No estem en Democràcia??? ICV i Unió caldrà que s’afageixin sense cortines de fum ni condicions. Els del PSC van perduts, esperem que Nova Esquerra i Avancem els substitueixin. Convergència i ERC ho tenen clar i segueixen el full de ruta marcat. Sort que els impulsa la societat civil, que necessita una sortida per respirar, que ha dit PROU.

    Cal saber què pensa la gent, quants som que volem un país lliure, més ben administrat, eficaç i modern. On s’inverteixi en Sanitat, Cultura, Recerca, Benestar…

    Volem un país capdavanter dirigit per criteris de excelència, on la corrupció quedi fora, desterrada. Mai més.

    Volem un futur millor, per nosaltres i els nostres fills, i per al nostre país Catalunya.

     

  • Independencia_de_Cuba,_revista_la_flaca,_1873.

    Actitud colonialista d’Espanya

    ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPID.

    Prenc aquesta frase com a títol per  fer-se  famosa en la política nord americana durant la campanya electoral de Bill Clinton.  A partir de llavors aquesta frase es utilitzada per referir-se a les qüestions essencials.

    Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica per després, ja en el 1898, acabar perdent les últimes; Cuba, Puerto Rico  i Filipines.

    Concentrem-nos ara per ara en les colònies sud-americanes. En grans trets podem dir que les causes d’ emancipació foren  la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció  i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia. Recordem que els criolls són els descendents dels espanyols nascuts a Amèrica.

    En definitiva, els factors claus del procés d’independència foren, primer,  la incapacitat de la metròpoli -Madrid- per continuar mantenint l’imperi i,segon, les aspiracions dels criolls a controlar políticament el seu propi territori o,  el que és el mateix,  la incapacitat de donar una autonomia a les colònies per el seu desenvolupament, tant econòmic  (és l’economia estúpid)  com intel·lectual.

    Anem ara a Cuba que, fins llavors, s’havia mantingut fidel a la metròpoli. Va iniciar el camí cap a la seva independència amb un primer avís el 1868 amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), que va acabar amb la concessió d’una certa autonomia per part del govern espanyol. L’acció definitiva, però, seria a partir del 1895, amb la Guerra d’Independència on la intervenció dels Estats Units en el conflicte  va comportar la pèrdua de Cuba, de Puerto Rico i Filipines.

    Retrocedim una miqueta i quedem-nos entre la Guerra dels Deu anys i la pèrdua definitiva de Cuba.

    Aquí hi juga un paper molt important Antonio Maura Montaner , polític mallorquí que es  presentava d’aquesta manera: “ Soc illenc. He nascut en una terra amb una historia peculiar i una llengua. Jo m’he agenollat, de nen, per dir les meves primeres oracions  al costat d’una tomba d’un rei que era rei de Mallorca. La meva terra té per frontera el mar”

    Maura intentava fer entendre que ell, nascut en una illa prou apartada del poder centralista de Madrid, comprendria  la problemàtica i sabria  resoldre les ànsies de llibertat dels cubans.

    El seu projecte , tot i  conservant íntegra la sobirania espanyola, ampliava en gran mesura la  intervenció dels pobles antillans en la gestió, direcció i govern dels seus assumptes ( és l’economia estúpid) , a més d’obrir la possibilitat de modificar les lleis contraries als seus interessos. El projecte es basava en una casi absoluta autonomia municipal.

    Evidentment, el projecte fou rebutjat per part dels espanyols més rancis que creien que qualsevol reforma seria l’ inici del desmantellament de l’imperi colonial.

    Madrid, una vegada més,  tenia l’oportunitat de resoldre una problemàtica que 75 anys abans no va saber resoldre. Madrid, una vegada més, mostra una incapacitat de dotar d’autonomia a una zona per el seu desenvolupament, tant econòmic  com intel·lectual. I Madrid, una vegada més, s’equivoca.

    Tot això que explico és real i ha succeït en unes terres que Madrid considerava seves, no com a simples colònies, sinó com, i em refereixo sobretot a Cuba, una província més, com poden ser , per exemple, Sevilla o Toledo.

    Doncs si això ha passat, què pot passar  demà en una terra que, si bé  diuen és de la seva propietat,  mai l’ han considerat seva del tot, que parla una llengua diferent, que té una identitat diferent, que mai s’ha sentit valorada  i que, una vegada rere altre, reclama una autonomia econòmica ( és l’economia estúpid)  per poder desenvolupar-se  íntegrament?.

    Hi ha un principi que diu:  “si fas sempre el mateix no esperis resultats diferents”  i  d’això Madrid n’és un especialista.

    Jo no sé el que passarà, però el que sí sé es que Madrid està fent el mateix que ha fet sempre….

     

    Un català emprenyat.

  • mp eurp petit

    extra-motivació catalana a Europa?

    La més que probable “extra-motivació” dels catalans a les eleccions d’Europa servirà per treure  2 europarlamentaris més (4 per CEU, 2 per ERC), però més li serveix al PP la  desmovilització per fer valer bé la Llei d’Hondt. El PP en treu 24, el PSOE en treu 16,  IU+ICV 4.  Entre UPyD, C’s i Vox en treuen fins a 3 (ó  4)  més.

    Projecció de www.catalonia.info

    Projecció de www.catalonia.info

     

    El supòsit que es fa es el seguent:

    ELECCIONS EUROPEAS 2014

    • Població de dret: 47M
    • Cens electoral: 35,8M (76% de la població)
    • Votants: 14.400.000 (40% del cens).  (*) (1) (2)

    (*) motivació extra dels votants de Catalunya fa que la participació sigui molt més elevada a Catalunya, afavorint partits que estan a favor del dret a decidir. Participació a Catalunya igual a la de les eleccions Nov 2012,  i  limitada al  resta del territori espanyol a 35%.

    1. Pujada ERC motivada per no presentació de CUP i SI i per escisió de “Nova Esquerra” del PSC.  
    2. Pujada esperada de partits unionistes -C’s; UPyD; Vox (també per motivació extra), però al presentarse en diferents partits es perjudiquen entre ells. Es fa el suposit de 100.000 vots més a C’s i UPyD. 

     

  • imtg-45

    Mas a “Le Figaro”

    Mas a Le Fígaro: “Transformar les eleccions catalanes en referèndum”
    “L’hora de votar ha arribat”, sentencia el president de la Generalitat a France Info on hi recorda que el setembre s’aprovarà la llei de consultes catalanes per poder convocar el referèndum el 9N

  • imtg-31

    Conseller Mas-Collell at Wall Street Journal

    An European Nation Within Spain

    Catalonia has a distinctive culture. Its people deserve to vote on self-determination

    By

    ANDREU MAS-COLELL
    April 3, 2014
    I recently attended the spring conference of the British Liberal Democrats. The party recommends a “no” vote in the upcoming referendum on Scottish independence. I was struck, however, by the language used by Lib-Dem leader Nick Clegg in his final speech: “We are a family of four different countries,” he declared of the United Kingdom. “I want to see Scotland stay in our family of nations.”By contrast, there is no significant party in Spain whose leader could possibly use terms such as “country” or “nation” when referring to Catalonia, whose people hope to hold their own referendum on independence this November. We Catalans, the result of many waves of immigration, have a long collective history and a distinctive culture. Yet we aren’t recognized in the terms Mr. Clegg used for Scotland.We admire the British position on the legitimacy of the Scottish referendum. We wish that the Spanish government would act likewise. The opportunity to do so is near. As in Britain, the Spanish parliament, the Cortes, has been asked to delegate to the Catalan government the power to organize a referendum on Nov. 9, 2014, on Catalan independence. In contrast to the Scottish poll, ours would have three choices: to maintain our “autonomous community” status quo; to become fully independent; or to become a “state within Spain,” the meaning of which would presumably be settled as the outcome of a negotiation. The vote in the Spanish parliament will take place on April 8. It is very unlikely to succeed.As a second option, the Catalan constitution gives the Catalan government the right to call a consultation on independence. The Spanish government may appeal such a move to Spain’s Constitutional Court. Given the hostility against Catalan self-government that the highly politicized Constitutional Court has displayed in recent years, that appeal might result in a ruling against the consultation.Since the Catalan parliament and government first called for a referendum, a campaign of opprobrium has been unleashed against us for daring to request the same rights as Scots. But we haven’t gone crazy. We are a government of moderates—centrist and business-friendly. We are propelled forward by massive and orderly popular sentiment in support of the referendum, a reaction to the recent, dramatic reversals in the extent of self-government that Catalonia once enjoyed.We are under serious attack. This attack was launched by Spain’s Popular Party, then in opposition, long before the economic crisis. After the center-right party came to office in 2011, it began passing legislation to re-centralize policy making across all fronts—economic, educational, health, welfare, public administration—under the cover of fighting the economic crisis and fostering efficiency. This was merely a pretext. Some of the world’s most efficient and productive economies—the U.S. and Germany among them—are the products of decentralized governments. Spain’s re-centralization effort ranges from the transcendent (for instance with detailed control of school curricula, municipal appointments and fiscal duties) to the petty (attempts to reclaim the functions of ombudsmen, for example, or of the agencies of meteorology, university quality-assessment and many others).

    Perhaps the Popular Party hoped that its re-centralization agenda would go unnoticed. But we do notice. It is a reckless and provocative policy. Spain’s priority now should be economic recovery, not turning back the clock on Catalan self-governance. In this respect our conscience is at ease: We have acted responsibly, and Catalonia, led by its cosmopolitan capital, Barcelona, is today at the forefront of Spain’s economic recovery.

    Once again, the Spanish government appears to have opted for a policy of uniformity, and dilution of Catalan identity. It is a worrying policy: Previous Spanish governments, most recently that of Francisco Franco, have tried and it has always failed. It will fail again. Would it be so difficult to recognize that Spain is multinational and act accordingly? If the U.K. can do it, what has Spain to fear?

    The Catalan government is committed to the rule of law, to the European Union and to democratic processes. We aren’t going to do anything reckless. Catalan public opinion is strongly pro-European. Our roots are in Europe, and we root for an EU with stronger federal powers. The EU has been built on exquisite respect for difference and for the multiplicity of cultures, and we like that.

    The EU has taken the position that issues such as those currently posed by Scotland and Catalonia are for member states to resolve internally. Fair enough. I will applaud if the Spanish government changes its attitude, rolls back its re-centralization drive and opens negotiations that can lead to a new arrangement, which will need to be put to a vote. If this doesn’t happen, the Catalan question will unavoidably become an internal matter, yes, but of the EU rather than merely of Spain.

    Mr. Mas-Colell is Catalonia’s minister of economy and knowledge.

  • giga002

    Gigafoto el 1 d’abril a les 17:14

    Troba el teu lloc a l’història.

    L’ANC fa pública la gigafoto de la Via Catalana aquest dimarts a la tarda

    El muntatge fotogràfic estarà disponible a partir de les 17.14 hores a través del web de l’assemblea.

  • Economía catalana sota sospita, any 1939

    SEGLE XX
    1939. Els catalans de Franco

    La Caixa va ser una de les primeres institucions que va ser depurada per les autoritats franquistes

    Per Jordi Finestres, amb l’assessorament de Josep M. Solé i Sabaté

    Seu de la Caixa
    La seu històrica de la Caixa

    Mai en la història contemporània del nostre país un conflicte bèl·lic va comportar una persecució tan tenaç, premeditada i persistent cap al bàndol derrotat. Com ha escrit l’historiador Josep Benet, “la repressió portada a terme per les autoritats franquistes fou planificada de manera sistemàtica com una necessitat per a la pervivència mateixa del règim dictatorial”.

    La derrota de la Catalunya republicana va comportar automàticament l’abolició de les institucions polítiques, partits, associacions, sindicats, publicacions… que s’havien significat amb la democràcia i el catalanisme. D’una banda, es va produir la repressió contra qui s’apartava dels principis ideològics del franquisme mitjançant els mecanismes coactius tradicionals (afusellaments, persecucions, empresonaments, etc.), que els historiadors han anomenat “terror blanc”. Però, d’altra banda, també es va imposar el “terror administratiu”, que va tenir la depuració com a arma més pràctica. SÀPIENS ha furgat en la història de sis institucions clau del país, i us expliquem en aquest reportatge com el primer franquisme les va netejar.

    La Caixa. El director general a la presó, depurat pel seu successor
    Nascuda l’any 1904 de la mà de Francesc Moragas, la primera entitat d’estalvi de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb una clara vocació de justícia social i de servei al país, va ser ocupada el gener del 1939, al cap d’unes hores de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Barcelona.

    Entre les obres creades per la Caixa durant el primer terç del segle XX, s’ha de recordar l’Institut de la Dona que Treballa, l’Institut Català per a Cecs, l’Obra Antituberculosa i l’Obra de Biblioteques Socials, entre d’altres; totes aquestes obres eren modèliques a Europa. Segons l’historiador de l’economia catalana Francesc Cabana, “es tractava d’una obra social de primer nivell”.

    El 15 de juliol del 1939, un dels personatges clau de la vida econòmica catalana de la postguerra, Albert Casañé i Soler, responsable de la depuració de les caixes catalanes, nomena un comissari polític per a canviar els dirigents de l’entitat. Es tracta d’Enrique Luño Peña, nascut a Villar de los Navarros (Saragossa), que no dubta en donar la baixa a 46 empleats, sancionar-ne 62 més i traspassar l’expedient de Josep Maria Boix i Raspall, director general de la Caixa des del 1936, a la policia. Boix, catalanista convençut, va acabar a la presó condemnat per un consell de guerra a la pena de dotze anys i un dia, commutada per una altra de tres anys.

    Diners cap a Madrid
    Francesc Cabana defineix Luño Peña, a qui va tenir com a professor a la Universitat de Barcelona, com un “reaccionari feixista” i “un dels homes més nefastos per a l’economia catalana durant el franquisme”. Luño Peña, recorda Cabana, era conegut pels estudiants com a Puño y Pena. De fet, el 1940, ja com a comissari de la Caixa, va nomenar un consell d’administració que el designaria a ell com a director general, mentre que Miquel Mateu i Pla, llavors alcalde de Barcelona, era nomenat president. Durant la seva etapa, la Caixa va ser una “caricatura i una antítesi de la de Moragas”, afirma Cabana. La primera entitat d’estalvis de Catalunya, absolutament castellanitzada, va deixar d’invertir en el país. Són els anys d’inversió de recursos catalans en fons públics de Madrid. I també els anys de l’expropiació dels saldos de persones i d’entitats significades amb el catalanisme.

    Més informació: Revista Sàpiens núm. 7