Diada 2014
Benvolgut independentista emprenyat, per Odei A. Etxearte
Tindrem el futur que ens guanyem com a col·lectiu.
Com està el procés sobiranista , agost 2014
8 d’agost 2014
per Jordi Mas.
En aquestes dates cal estar preparant la Diada i fent el que calgui per afavorir el vot del catalans el proper 9 de novembre.
Les clavegueres de l’Estat espanyol ja fa temps que treballen contra el Procés Sobiranista, però últimament s’hi estant esmerant. El cas Pujol és cosa seva, deu ser part del plan B del president Rajoy, o dels franquistes que hi ha dintre de la polícia i de la judicadura espanyola.
El que fou president de la Generalitat per 23 anys, ha confessat un frau fiscal, tenia 4M a Andorra, una herència del seu pare, datat del 1985…
La caverna mediàtica s’ha afanyat a magnificar-ho, hem arribat a sentir que la família Pujol té 1.300M. Però tot just avui el govern andorrà ha declarat que no els ha arribat encara cap petició del govern espanyol o d’algun jutg en que demanessin informació de les dades bancàries del MHP Jordi Pujol i família. Es de suposar que les peticions, anunciades al mitjans, encara no els han arribat… Però això implica que les dades que ens estan donant són…inventades? obtingudes il.lícitament?
Que l’Estat ja considera la independència de Catalunya com una possibilitat és el per què de tot plegat. Desacreditant els símbols catalans pretenen afeblir el procés, com fan pel cas Neymar (el soci impulsor pot estar involucrat amb Manos Limpias) contra el Barça, la persecussió fiscal contra Monserrat Caballé, Messi…sembla que tenim la major part dels inspectors fiscals instal.lats a Catalunya.
Però el catalans no ens hauríem de deixar distreure del que realment ens importa: el futur de Catalunya, dels nostres fills, de la nostra feina, de la nostra llengua, de les nostres infraestructures, de la nostra TV i ràdio, del nostre teatre, cinema…
Últimament la mala administració de l’Estat espanyol ens està perjudicant greument i, el que és preocupant, ho fa intencionadament per “castellanitzar-nos”, per negar la nostra identitat diferenciada, la nostra manera de fer diferent, més eficient i racional.
Catalunya té en greu perill els serveis de sanitat, ensenyament, cultura, benestar social…per la manca crònica de finançament, bàsicament dels traspassos del Ministeri d’Hisenda, que arriben tard i retallats, quan arriben.
Les nostres infraestructures tenen unes carències impropies per la riquessa que genera Catalunya: el tren d’alta velocitat ha tardat en arribar, i ara ja va ple. La xarxa viària és cara i insuficient, l’autopista va massa atapeïda i és de peatge, la NII està pendent de desdoblar, convertir-la en autovia, sobretot en els punt negres que l’afecten…
La falta de diligència per fer el corredor del mediterrani, tant en l’eix ferroviari com en el viari, posa de manifest que no hi ha interès en afavorir la zona rica i productiva del Reino d’Espanya, tot i que aixó beneficía a les comunitats de València, Múrcia i Andalusia. Espanya té una envejable xarxa d’autopistes gratuïtes i de trens d’alta velocitat, que ara han quedat infrautilitzades, mentre a Catalunya, on han fet sempre falta i la seva construcció estava justificada, encara no ho tenim acabat, ara ja no hi ha diners ni voluntat per fer-ho. Penós, indignant, descoratjador…
Ara amb el cas Pujol ens estan insistint amb el missatge que no és Espanya qui roba sino que era Pujol!!! Quin cinisme, en un país on el partit al govern, sobretot del PP, s´han apropiat del bens públics, per ell directament o afavorint als amics, com són els casos Gurtel i Bárcenas, Blesa a CajaMadrid, Rato a Bankia, la Ciutat de les Arts a València i la Cidade de la Cultura a Pontevedra són forats negres de diners públics, així com les obres dels aeroports fantasmes de Ciudad Real i Castelló, obres faraòniques, deliris de grandesa que ara cal demanar explicacions al funcionari o càrrec polític responsable, NO POT QUEDAR IMPUNE i, mai, inhabilitar al jutge que ho intenta.
En aquest país on encara hi ha el Valle de los Caídos i la Fundació Franco segueix rebent subvencions de l’Estat, on la Llei de Memòria Històrica no s’aplica, tot i que ha quedat reduïda a facilitar als familiars la recuperació de les restes dels parents executats per les tropes golpistes, durant la guerra civil o la llarga persecució durant la posguerra, i que ni aixó es pot fer sota el govern actual, encara que ho reclami l’ ONU o la Comissió Europea.
El nacionalisme espanyol ha pujat de to, sobretot a València i a Madrid. Encara que els símbols franquistes estiguint prohibits com a preconstitucionals, estan tolerats, quan no afavorits, en amplis sectors del PP, a cercles militars, policials, judicials…
En aquest país no ens volen, ens fan fora.
la Transició a Espanya es va fer per sobre. El franquisme ho va deixar “atado y bien atado”. Ara s´ha acabat el miratge de la democràcia a Espanya i nosaltres ja no hi tenim cabuda. Ha estat un esforç de quasi 40 anys. El polititzat Tribunal Constitucional ja no és garantia constitucional amb la seva lectura esbiaxada.
Que es quedin aquesta Espanya on impera el caciquisme i la Llei només l’han de complir els catalanets o els rojos. Els “amics” estan per sobre tota inspecció i, si fa falta, queda el recurs de la destrució de proves o del indult. El banquer Botín va declarar fa 2 anys que tenia 2.000M a Suïssa, on Joan Carles I, per donar exemple, també en té. Els actuals membres del govern central cobren o han cobrat, dietes del partit que no declaren, segons manifesta el jutge Ruz, però no passa res, no es comenta, no cal demanar responsabilitats perque no es farà res de res.
Aquesta tardor celebrarem la nostra Diada aguantant les provocacions del intolerants, cada vegada més agressius, i el 9 novembre la consulta pel futur del nostre poble. Cóm poden defensar els de PPC i Ciutadans que no podem votar??? No estem en Democràcia??? ICV i Unió caldrà que s’afageixin sense cortines de fum ni condicions. Els del PSC van perduts, esperem que Nova Esquerra i Avancem els substitueixin. Convergència i ERC ho tenen clar i segueixen el full de ruta marcat. Sort que els impulsa la societat civil, que necessita una sortida per respirar, que ha dit PROU.
Cal saber què pensa la gent, quants som que volem un país lliure, més ben administrat, eficaç i modern. On s’inverteixi en Sanitat, Cultura, Recerca, Benestar…
Volem un país capdavanter dirigit per criteris de excelència, on la corrupció quedi fora, desterrada. Mai més.
Volem un futur millor, per nosaltres i els nostres fills, i per al nostre país Catalunya.
Actitud colonialista d’Espanya
ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPID.
Prenc aquesta frase com a títol per fer-se famosa en la política nord americana durant la campanya electoral de Bill Clinton. A partir de llavors aquesta frase es utilitzada per referir-se a les qüestions essencials.
Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica per després, ja en el 1898, acabar perdent les últimes; Cuba, Puerto Rico i Filipines.
Concentrem-nos ara per ara en les colònies sud-americanes. En grans trets podem dir que les causes d’ emancipació foren la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia. Recordem que els criolls són els descendents dels espanyols nascuts a Amèrica.
En definitiva, els factors claus del procés d’independència foren, primer, la incapacitat de la metròpoli -Madrid- per continuar mantenint l’imperi i,segon, les aspiracions dels criolls a controlar políticament el seu propi territori o, el que és el mateix, la incapacitat de donar una autonomia a les colònies per el seu desenvolupament, tant econòmic (és l’economia estúpid) com intel·lectual.
Anem ara a Cuba que, fins llavors, s’havia mantingut fidel a la metròpoli. Va iniciar el camí cap a la seva independència amb un primer avís el 1868 amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), que va acabar amb la concessió d’una certa autonomia per part del govern espanyol. L’acció definitiva, però, seria a partir del 1895, amb la Guerra d’Independència on la intervenció dels Estats Units en el conflicte va comportar la pèrdua de Cuba, de Puerto Rico i Filipines.
Retrocedim una miqueta i quedem-nos entre la Guerra dels Deu anys i la pèrdua definitiva de Cuba.
Aquí hi juga un paper molt important Antonio Maura Montaner , polític mallorquí que es presentava d’aquesta manera: “ Soc illenc. He nascut en una terra amb una historia peculiar i una llengua. Jo m’he agenollat, de nen, per dir les meves primeres oracions al costat d’una tomba d’un rei que era rei de Mallorca. La meva terra té per frontera el mar”
Maura intentava fer entendre que ell, nascut en una illa prou apartada del poder centralista de Madrid, comprendria la problemàtica i sabria resoldre les ànsies de llibertat dels cubans.
El seu projecte , tot i conservant íntegra la sobirania espanyola, ampliava en gran mesura la intervenció dels pobles antillans en la gestió, direcció i govern dels seus assumptes ( és l’economia estúpid) , a més d’obrir la possibilitat de modificar les lleis contraries als seus interessos. El projecte es basava en una casi absoluta autonomia municipal.
Evidentment, el projecte fou rebutjat per part dels espanyols més rancis que creien que qualsevol reforma seria l’ inici del desmantellament de l’imperi colonial.
Madrid, una vegada més, tenia l’oportunitat de resoldre una problemàtica que 75 anys abans no va saber resoldre. Madrid, una vegada més, mostra una incapacitat de dotar d’autonomia a una zona per el seu desenvolupament, tant econòmic com intel·lectual. I Madrid, una vegada més, s’equivoca.
Tot això que explico és real i ha succeït en unes terres que Madrid considerava seves, no com a simples colònies, sinó com, i em refereixo sobretot a Cuba, una província més, com poden ser , per exemple, Sevilla o Toledo.
Doncs si això ha passat, què pot passar demà en una terra que, si bé diuen és de la seva propietat, mai l’ han considerat seva del tot, que parla una llengua diferent, que té una identitat diferent, que mai s’ha sentit valorada i que, una vegada rere altre, reclama una autonomia econòmica ( és l’economia estúpid) per poder desenvolupar-se íntegrament?.
Hi ha un principi que diu: “si fas sempre el mateix no esperis resultats diferents” i d’això Madrid n’és un especialista.
Jo no sé el que passarà, però el que sí sé es que Madrid està fent el mateix que ha fet sempre….
Un català emprenyat.
extra-motivació catalana a Europa?
La més que probable “extra-motivació” dels catalans a les eleccions d’Europa servirà per treure 2 europarlamentaris més (4 per CEU, 2 per ERC), però més li serveix al PP la desmovilització per fer valer bé la Llei d’Hondt. El PP en treu 24, el PSOE en treu 16, IU+ICV 4. Entre UPyD, C’s i Vox en treuen fins a 3 (ó 4) més.
Projecció de www.catalonia.info
El supòsit que es fa es el seguent:
ELECCIONS EUROPEAS 2014
- Població de dret: 47M
- Cens electoral: 35,8M (76% de la població)
- Votants: 14.400.000 (40% del cens). (*) (1) (2)
(*) motivació extra dels votants de Catalunya fa que la participació sigui molt més elevada a Catalunya, afavorint partits que estan a favor del dret a decidir. Participació a Catalunya igual a la de les eleccions Nov 2012, i limitada al resta del territori espanyol a 35%.
- Pujada ERC motivada per no presentació de CUP i SI i per escisió de “Nova Esquerra” del PSC.
- Pujada esperada de partits unionistes -C’s; UPyD; Vox (també per motivació extra), però al presentarse en diferents partits es perjudiquen entre ells. Es fa el suposit de 100.000 vots més a C’s i UPyD.
Mas a “Le Figaro”
Mas a Le Fígaro: “Transformar les eleccions catalanes en referèndum”
“L’hora de votar ha arribat”, sentencia el president de la Generalitat a France Info on hi recorda que el setembre s’aprovarà la llei de consultes catalanes per poder convocar el referèndum el 9N
Conseller Mas-Collell at Wall Street Journal
An European Nation Within Spain
Catalonia has a distinctive culture. Its people deserve to vote on self-determination
Perhaps the Popular Party hoped that its re-centralization agenda would go unnoticed. But we do notice. It is a reckless and provocative policy. Spain’s priority now should be economic recovery, not turning back the clock on Catalan self-governance. In this respect our conscience is at ease: We have acted responsibly, and Catalonia, led by its cosmopolitan capital, Barcelona, is today at the forefront of Spain’s economic recovery.
Once again, the Spanish government appears to have opted for a policy of uniformity, and dilution of Catalan identity. It is a worrying policy: Previous Spanish governments, most recently that of Francisco Franco, have tried and it has always failed. It will fail again. Would it be so difficult to recognize that Spain is multinational and act accordingly? If the U.K. can do it, what has Spain to fear?
The Catalan government is committed to the rule of law, to the European Union and to democratic processes. We aren’t going to do anything reckless. Catalan public opinion is strongly pro-European. Our roots are in Europe, and we root for an EU with stronger federal powers. The EU has been built on exquisite respect for difference and for the multiplicity of cultures, and we like that.
The EU has taken the position that issues such as those currently posed by Scotland and Catalonia are for member states to resolve internally. Fair enough. I will applaud if the Spanish government changes its attitude, rolls back its re-centralization drive and opens negotiations that can lead to a new arrangement, which will need to be put to a vote. If this doesn’t happen, the Catalan question will unavoidably become an internal matter, yes, but of the EU rather than merely of Spain.
Mr. Mas-Colell is Catalonia’s minister of economy and knowledge.
Gigafoto el 1 d’abril a les 17:14
Troba el teu lloc a l’història.
L’ANC fa pública la gigafoto de la Via Catalana aquest dimarts a la tarda
El muntatge fotogràfic estarà disponible a partir de les 17.14 hores a través del web de l’assemblea.
Economía catalana sota sospita, any 1939
La Caixa va ser una de les primeres institucions que va ser depurada per les autoritats franquistes
Per Jordi Finestres, amb l’assessorament de Josep M. Solé i Sabaté
- L’economia catalana sota sospita
- La depuració del Futbol Club Barcelona
- La Universitat de Barcelona
- Terror administratiu a l’Ajuntament
Mai en la història contemporània del nostre país un conflicte bèl·lic va comportar una persecució tan tenaç, premeditada i persistent cap al bàndol derrotat. Com ha escrit l’historiador Josep Benet, “la repressió portada a terme per les autoritats franquistes fou planificada de manera sistemàtica com una necessitat per a la pervivència mateixa del règim dictatorial”.
La derrota de la Catalunya republicana va comportar automàticament l’abolició de les institucions polítiques, partits, associacions, sindicats, publicacions… que s’havien significat amb la democràcia i el catalanisme. D’una banda, es va produir la repressió contra qui s’apartava dels principis ideològics del franquisme mitjançant els mecanismes coactius tradicionals (afusellaments, persecucions, empresonaments, etc.), que els historiadors han anomenat “terror blanc”. Però, d’altra banda, també es va imposar el “terror administratiu”, que va tenir la depuració com a arma més pràctica. SÀPIENS ha furgat en la història de sis institucions clau del país, i us expliquem en aquest reportatge com el primer franquisme les va netejar.
La Caixa. El director general a la presó, depurat pel seu successor
Nascuda l’any 1904 de la mà de Francesc Moragas, la primera entitat d’estalvi de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb una clara vocació de justícia social i de servei al país, va ser ocupada el gener del 1939, al cap d’unes hores de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Barcelona.
Entre les obres creades per la Caixa durant el primer terç del segle XX, s’ha de recordar l’Institut de la Dona que Treballa, l’Institut Català per a Cecs, l’Obra Antituberculosa i l’Obra de Biblioteques Socials, entre d’altres; totes aquestes obres eren modèliques a Europa. Segons l’historiador de l’economia catalana Francesc Cabana, “es tractava d’una obra social de primer nivell”.
El 15 de juliol del 1939, un dels personatges clau de la vida econòmica catalana de la postguerra, Albert Casañé i Soler, responsable de la depuració de les caixes catalanes, nomena un comissari polític per a canviar els dirigents de l’entitat. Es tracta d’Enrique Luño Peña, nascut a Villar de los Navarros (Saragossa), que no dubta en donar la baixa a 46 empleats, sancionar-ne 62 més i traspassar l’expedient de Josep Maria Boix i Raspall, director general de la Caixa des del 1936, a la policia. Boix, catalanista convençut, va acabar a la presó condemnat per un consell de guerra a la pena de dotze anys i un dia, commutada per una altra de tres anys.
Diners cap a Madrid
Francesc Cabana defineix Luño Peña, a qui va tenir com a professor a la Universitat de Barcelona, com un “reaccionari feixista” i “un dels homes més nefastos per a l’economia catalana durant el franquisme”. Luño Peña, recorda Cabana, era conegut pels estudiants com a Puño y Pena. De fet, el 1940, ja com a comissari de la Caixa, va nomenar un consell d’administració que el designaria a ell com a director general, mentre que Miquel Mateu i Pla, llavors alcalde de Barcelona, era nomenat president. Durant la seva etapa, la Caixa va ser una “caricatura i una antítesi de la de Moragas”, afirma Cabana. La primera entitat d’estalvis de Catalunya, absolutament castellanitzada, va deixar d’invertir en el país. Són els anys d’inversió de recursos catalans en fons públics de Madrid. I també els anys de l’expropiació dels saldos de persones i d’entitats significades amb el catalanisme.