• A Sanchez Piñol

    Votar o no votar

    De Albert Sánchez Piñol  en La Vanguardia

    Caffe Reggio, periodismo de opinión

    24 agosto 2014

     

    El tiempo corre veloz cuando la historia apremia. La frase podría ser de Shakespeare, y sin duda describe muy o bien la celeridad del debate soberanista. La primera reacción ante el proceso fue tan espasmódica, tan vitriólica y tan improvisada, que se dijeron auténticas barbaridades. De hecho, que el proceso avanza a una velocidad extraordinaria se constata por el hecho de que los siguientes argumentos, tan habituales hace tan sólo unos meses, prácticamente han desaparecido de la escena mediática.

    Un referéndum sobre la independencia de Catalunya tendría que celebrarse en toda España. Ni Canadá ni Gran Bretaña han planteado algo así respecto a Escocia o Quebec. El único precedente remotamente parecido fue el de la Francia de De Gaulle, que orquestó un referéndum sobre Argelia que en realidad era un puro trámite. España es muy francesa. Su proyecto siempre ha sido centralista y uniformizador. Si el autogobierno catalán existe no es gracias al PP o al PSOE, sino pese a ellos y su permanente hostilidad. Lo repito, el ideal de España siempre ha sido el francés: un Estado-nación, donde todo rasgo de diferencia cultural ha sido laminado. Por decirlo así: España es una Francia fracasada; Francia es una España exitosa.

    ¿Y qué ocurriría si Cornellà votara contra la separación? Este argumento lo he oído de l’Hospitalet de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, Gavà, Cornellà, Cornellà y Cornellà. La verdad, si yo fuera de Cornellà, estaría hasta las narices. El problema es que quien así argumenta parte de la falsa idea de considerar Catalunya como una sociedad irremediablemente dividida en dos partes, la autóctona y la emigrada. Ello implica conocer muy poco la realidad sociológica catalana, muchísimo más propensa a la mixtificación que a la marginación. De hecho, un subargumento de la misma especie es el que afirma: “La mayoría de apellidos catalanes son de origen español; así pues, resulta inconcebible que sus portadores quieran separarse de España”. Pero cuando alguien intenta explicar que muchos Pérez, García o Márquez son independentistas, la reacción consiste en tildarlos ¡desde el bando españolista! de “charnegos agradecidos”. Pero en definitiva el argumento es más bien burdo: ¿por qué les preocupa tanto lo que voten en Cornellà si esas mismas voces hacen todo lo posible para que no vote nadie?

    El proceso soberanista está urdido por agentes totalitarios y nazis. Las organizaciones que impulsan el proceso, la ANC y Òmnium Cultural, son de un pacifismo radical, extremo. Su modelo es Gandhi; sus dirigentes, Carme Forcadell y Muriel Casals, un paradigma de civismo. En cuanto al señor Junqueras, si pidiéramos a un millón de personas que cerraran los ojos y visualizaran su oronda figura, su sonrisa feliz y su barriga satisfecha, sus ojos picassianos y su mirada de payés risueño, y les preguntáramos: “Ahora dígame, ¿qué objeto imagina usted que este hombre sostiene en la mano?”, estoy seguro de que 999.999 contestarían: “Un porrón”. El otro, el que hace un millón, diría “una pistola Luger”, y no lo dude usted: ese otro sería articulista de El Mundo. Aquí tendríamos que recabar la famosa ley de Godwin: “A medida que un debate se alarga, la probabilidad de que aparezca una comparación en la que se mencione a Hitler o a los nazis tiende a uno”.

    Los argumentos carpetovetónicos. El auge soberanista, o mejor dicho, el deseo de combatirlo, propició un cúmulo de sandeces realmente insólitas. En periódicos serios llegué a leer que era absurdo que quisiera separarse una autonomía donde “un 70% de sus habitantes lee regularmente en castellano”. Me gustaría corregir al mal informado columnista: de hecho, el 100% de los catalanes leemos habitualmente en castellano, un patrimonio cultural del que ni el más feroz separatista quisiera prescindir. En otro medio me informé del “argumento hidrográfico”, según el cual la secesión era inviable puesto que no existían precedentes de dos países con tanta unidad de cuencas hídricas que pudieran vivir políticamente divididos. Sugeriría al vehemente autor que consultara la geografía de dos estados, nada remotos, que han conseguido tamaño logro: Portugal comparte con España sus cuatro ríos principales: el Miño, el Duero, el Tajo y el Guadalquivir. Y personalmente lamenté que un periódico de tanta solera como Abc sucumbiera a la indigencia retórica: el 21 de julio del 2012 publicó sus “Cien razones” contra la secesión que incluían desde un alucinante argumento 74, según el cual Catalunya nunca debería independizarse porque “Don Quijote pasó por Barcelona”, hasta un pasmoso argumento 94, que alegaba el “patrimonio gastronómico común” como obstáculo insuperable para que los catalanes se separen. En fin, por decir algo diré que conozco a una pareja noruega que cocina unas espléndidas paellas y no por ello ha pedido la nacionalidad española ni piensa renunciar a la suya. En cuanto a Don Quijote, angustia pensar lo que Abc reclamaría si a Cervantes se le hubiera ocurrido pasearlo por la Luna.

    Afortunadamente, y como decía al principio, toda esta cochambre intelectual parece haber sido barrida. Poco a poco la discusión se aposenta en su núcleo decisivo: votar o no votar. Soseguémonos, escuchémonos, razonemos.

    Y votemos de una puñetera vez.

  • imtg-20

    Com està el procés sobiranista , agost 2014

    8 d’agost 2014

    per Jordi Mas.

    En aquestes dates cal estar preparant la Diada i fent el que calgui per afavorir el vot del catalans el proper 9 de novembre.

    Les clavegueres de l’Estat espanyol ja fa temps que treballen contra el Procés Sobiranista, però últimament s’hi estant esmerant. El cas Pujol és cosa seva, deu ser part del plan B del president Rajoy, o dels franquistes que hi ha dintre de la polícia i de la judicadura espanyola.

    El que fou  president de la Generalitat per 23 anys, ha confessat un frau fiscal, tenia 4M a Andorra, una herència del seu pare, datat del 1985…

    La caverna mediàtica s’ha afanyat a magnificar-ho, hem arribat a sentir que la família Pujol té 1.300M. Però tot just avui el govern andorrà ha declarat que no els ha arribat encara cap petició del govern espanyol o d’algun jutg en que demanessin informació de  les dades bancàries del MHP Jordi Pujol i família. Es de suposar que les peticions, anunciades al mitjans, encara no els han arribat… Però això implica que les dades que ens estan donant són…inventades? obtingudes il.lícitament?

    Que l’Estat ja considera la independència de Catalunya com una possibilitat és el per què de tot plegat. Desacreditant els símbols catalans pretenen afeblir el procés, com fan pel cas Neymar (el soci impulsor pot estar involucrat amb Manos Limpias) contra el Barça, la persecussió fiscal contra Monserrat Caballé, Messi…sembla que tenim la major part dels inspectors fiscals instal.lats a Catalunya.

    Però el catalans no ens hauríem de deixar distreure del que realment ens importa: el futur de Catalunya, dels nostres fills, de la nostra feina, de la nostra llengua, de les nostres infraestructures, de la nostra TV i ràdio, del nostre teatre, cinema…

    Últimament la mala administració de l’Estat espanyol ens està perjudicant greument i, el que és preocupant, ho fa intencionadament per “castellanitzar-nos”, per negar la nostra identitat diferenciada, la nostra manera de fer diferent, més eficient i racional.

    Catalunya té en greu perill els serveis de sanitat, ensenyament, cultura, benestar social…per la manca crònica de finançament, bàsicament dels traspassos del Ministeri d’Hisenda, que arriben tard i retallats, quan arriben.

    Les nostres infraestructures tenen unes carències impropies per la riquessa que genera Catalunya: el tren d’alta velocitat ha tardat en arribar, i ara ja va ple. La xarxa viària és cara i insuficient, l’autopista va massa atapeïda i és de peatge, la NII està pendent de desdoblar, convertir-la en autovia, sobretot en els punt negres que l’afecten…

    La falta de diligència per fer el corredor del mediterrani, tant en l’eix ferroviari com en el viari, posa de manifest que no hi ha interès en afavorir la zona rica i productiva del Reino d’Espanya, tot i que aixó beneficía a les comunitats de València, Múrcia i Andalusia. Espanya té una envejable xarxa d’autopistes gratuïtes i de trens d’alta velocitat, que ara han quedat infrautilitzades, mentre a Catalunya, on han fet sempre falta i la seva construcció estava justificada, encara no ho tenim acabat, ara ja no hi ha diners ni voluntat per fer-ho. Penós, indignant, descoratjador…

    Ara amb el cas Pujol ens estan insistint amb el missatge que no és Espanya qui roba sino que era Pujol!!! Quin cinisme, en un país on el partit al govern, sobretot del PP, s´han apropiat del bens públics, per ell directament o afavorint als amics, com són els casos Gurtel i Bárcenas, Blesa a CajaMadrid, Rato a Bankia, la Ciutat de les Arts a València i la Cidade de la Cultura a Pontevedra són forats negres de diners públics, així com les obres dels aeroports fantasmes de Ciudad Real i Castelló, obres faraòniques, deliris de grandesa que ara cal demanar explicacions al funcionari o càrrec polític responsable, NO POT QUEDAR IMPUNE i, mai, inhabilitar al jutge que ho intenta.

    En aquest país on encara hi ha el Valle de los Caídos i la Fundació Franco segueix rebent subvencions de l’Estat, on la Llei de Memòria Històrica no s’aplica, tot i que ha quedat  reduïda a facilitar als familiars la recuperació de les restes dels parents executats per les tropes golpistes, durant la guerra civil o la llarga persecució durant la posguerra, i que ni aixó es pot fer sota el govern actual,  encara que ho reclami l’ ONU o la Comissió Europea.

    El nacionalisme espanyol ha pujat de to, sobretot a València i a Madrid. Encara que els símbols franquistes estiguint prohibits com a preconstitucionals, estan tolerats, quan no afavorits, en amplis sectors del PP, a cercles militars, policials, judicials…

    En aquest país no ens volen, ens fan fora.

    la Transició a Espanya es va fer per sobre. El franquisme ho va deixar “atado y bien atado”. Ara s´ha acabat el miratge de la democràcia a Espanya i nosaltres ja no hi tenim cabuda. Ha estat un esforç de quasi 40 anys. El polititzat Tribunal Constitucional ja no és garantia constitucional amb la seva lectura esbiaxada.

    Que es quedin aquesta Espanya on impera el caciquisme i  la Llei  només l’han de complir els catalanets o els rojos. Els “amics” estan per sobre tota inspecció i, si fa falta, queda el recurs de la destrució de proves o del indult. El banquer Botín va declarar fa 2 anys que tenia 2.000M a Suïssa, on Joan Carles I, per donar exemple, també en té. Els actuals membres del govern central cobren o han cobrat, dietes del partit que no declaren, segons manifesta el jutge Ruz, però no passa res, no es comenta, no cal demanar responsabilitats perque no es farà res de res.

    Aquesta tardor celebrarem la nostra Diada aguantant les provocacions del intolerants, cada vegada més agressius, i el 9 novembre la consulta pel futur del nostre poble. Cóm poden defensar els de PPC i Ciutadans que no podem votar??? No estem en Democràcia??? ICV i Unió caldrà que s’afageixin sense cortines de fum ni condicions. Els del PSC van perduts, esperem que Nova Esquerra i Avancem els substitueixin. Convergència i ERC ho tenen clar i segueixen el full de ruta marcat. Sort que els impulsa la societat civil, que necessita una sortida per respirar, que ha dit PROU.

    Cal saber què pensa la gent, quants som que volem un país lliure, més ben administrat, eficaç i modern. On s’inverteixi en Sanitat, Cultura, Recerca, Benestar…

    Volem un país capdavanter dirigit per criteris de excelència, on la corrupció quedi fora, desterrada. Mai més.

    Volem un futur millor, per nosaltres i els nostres fills, i per al nostre país Catalunya.

     

  • diputats-Congres-ALBERTO-DI-LOLLI_ARAIMA20140408_0212_5

    NO a la petició del Parlament de Catalunya

    El presidente Mariano Rajoy ha participat en la sessió del 8 d’abril al Congreso de los Diputados español, després de la presentació feta pel tres diputats del Parlament de Catalunya.

    El tema és la petició de la transferència del poder per convocar la consulta a Catalunya, la consulta pel Dret a Decidir, una petició del Parlament de Catalunya.

    Com era previsible, s´hi ha negat, segueix amb el raonament que la consulta és il.legal per anticonstitucional i que atenta contra els drets fonamentals de l’Estat espanyol, la petició al Congreso és perdre el temps, però està obert al diàleg dintre els límits de la Constitució. Res de nou.

    Una llàstima d’oportunitat perduda per part de l’actual govern espanyol.  L’excusa de que la Constitució del 1978  no ho permet ja no és vigent després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. El president Rajoy prefereix seguir amb els seus raonaments de negació a les aspiracions del poble de Catalunya. Ha tornat a dir que estima Catalunya però la realitat del seu govern és que esta recentralitzant competències cedides a la Generalitat. Diu que ofereix diàleg però no presenta cap proposta.

    El cap de l’oposició, Alfredo Perez Rubalcaba, com a secretari general dels socialistes, PSOE i PSC, també ens nega el dret perque no podem decidir sobre la separació de Catalunya només els catalans, ja que afecta a tots els espanyols i ho tindríen que decidir tots els afectats. Argumenta que ja tenim moltes competències, que Espanya és plural i ells així ho accepten i està obert a canviar la Constitució.

    Ha parlat de que la sentència del Tribunal Constitucional que va tumbar l’Estatut i equivocades campanyes polítiques, aludint a les del PP de recollida firmes i demanant boicot, han donat peu al sentiment de decepció i rebuitg a Catalunya.

    El senyor Perez Rubalcaba veu que hi ha un problema i esta a favor de millorar el finançament i buscar còm solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya buscant nous acords. Ha defensat l’estat de les autonòmies contra les polítiques recentralitzadores del govern central. Accepta la legitimitat dels greuges del Parlament i demana una reforma de la Constitució, més federal, on quedin reflectides les singularitats de Catalunya.

    De la presentació de la proposta a  la votació han passat set hores:

    -299 vots contraris de PP, PSOE, UPyD, Foro Asturias i UPN

    – 47 vots a favor, CiU, ERC, ICV, Chunta Aragonesista, Compromís, BNG, Amaiur, PNB, Geroa Bai i Nova Canaria

    – 1 abstenció, la diputada de Coalición Canaria.

    Avui s’ha complert un tràmit en el procés sobiranista de Catalunya. Ara cal seguir amb la promulgació d’una llei de consultes al Parlament de Catalunya i donar així legalitat a la convocada pel proper 9N. El Tribunal Constitucional no va derogar l’article de l’Estatut vigent que ho permet.

    Endavant!