• españa no deixa votar

    Catalonia vs Spain, a clash of two nationalisms



    By targeting the Mas government, widely portrayed as extremist and irresponsible, and by refusing to negotiate on key constitutional, economic, social, cultural issues, Mr. Rajoy has – willingly or not – been playing into the hands of radicals.

    Will 2014 be the year of Catalonia as it might be that of Scotland, whose voters will decide by referendum on September 18 if they want to regain their independence after three centuries within the United Kingdom ?

    Five days earlier, Catalans will have taken to the streets en masse to commemorate the 300th anniversary of their own battle of Culloden, i.e. the fall of Barcelona into the hands of Spanish and French armies on September 11, 1714, and the end of their traditional self-rule and national identity. In 2012 and 2013 between one and two million people marched for independence from Spain, out of a population of 7.5 millions, slightly larger than Denmark.

    And, on November 9, the autonomous government has vowed to organise a referendum on Catalan residents’ “Right to decide” whether they want to become a State and, if they do, whether they would choose independence or remain in the fold of the Spanish monarchy. A vote which is bitterly opposed – as unconstitutional – by the right wing PP’s (Popular Party) government in Madrid as much as by PSOE (Socialist) opposition in the name of Spanish unity. For the moment, according to recent opinion polls, over two thirds of voters would vote “yes” at the first question and a small majority would opt for independence.

    But this “yes” could well turn into a “no” if the Spanish head of government Mariano Rajoy agreed to stop tampering with their linguistic and cultural rights – education is conducted in the Catalan language in the Autonomous Region – and grant a “Fiscal Pact” to Barcelona, like the one already in place in the Basque Country, allowing them the right to collect taxes.

    As a rule, Catalans distrust the behaviour of Madrid politicians who, they feel, want to curtail their linguistic rights while milking the richest economy of the peninsula. Even if they are opposed to independence or in favour of a federal Spain ( the “Third Way” advocated by the Socialists – who remain short of details on their new proposal – but firmly rejected by Rajoy). They stress that the “Estatut” (status) approved by referendum and validated by the Spanish Cortes in 2006 has been stripped of its fundamental rights by the Constitutional Court, at the request of the PP, then in opposition, and of some PSOE leaders. And that, since it was returned to power in 2011, the PP has been eating away what Catalans consider to be their prerogatives.

    In a democratic country there is nothing which could not be solved through negotiations. Provided there is a common will to negotiate, i.e., to give and take. The Catalan government, led by Artur Mas, head of Convergencia I Unio (CiU), the moderate nationalist party which spearheaded the fight for autonomy after Franco’s death and who has long kept alive the hope of negotiating a better status with Madrid, is now advocating the “Right to decide”. He has announced for November 9 a referendum considered as illegal by the PP and PSOE, both of whom have vowed to oppose it by all legal means. Mas is also keeping up his sleeve the option of holding “plebiscitary” elections to the Barcelona Parliament, which would bring in a wider nationalist majority.

    While Madrid politicians, and media are staunchly opposed to a referendum which, for them, would mean secession – some having gone so far as to compare Catalan nationalists to Nazi national-socialists, portraying Mas with a Hitler-like moustache and advocating sending the army in to restore rule of law in Barcelona – the two main Spanish parties, PP and PSOE, have all but vanished from the Catalan political scene. At the same time, moderate nationalists, who have failed to bring negotiations forward, are now threatened by the rise of the old radical anti-monarchy nationalists of Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), which has overtaken CiU in latest polls.

    Thus both sides are being radicalised. The moderate Catalan bourgeoisie, traditionally ready for compromise which would protect their business interests – and who remain, on economic and social issues as conservative as the PP – could soon be replaced by a less pliable ERC. Thus making a compromise less easy to reach, or even more unlikely. So Spain is now facing a confrontation between two conflicting nationalisms, Spanish/Castilian and Catalan.

    This is precisely what the Catalan business community, as committed to their cultural values as to their economic interest in remaining part of a larger Spanish market, desperately want to avoid and are trying to act as a go-between between Madrid and Barcelona. They have, according to the daily El País (17 July 2014), pleaded with Mr. Rajoy to do away with his strategy of “immobility”, of sweeping the Catalan question under the carpet in the vain hope that it will eventually fade away, and to open negotiations on three fundamental issues which would rebuild confidence, cut the grass from under the pro-independents’ feet and make irrelevant the “Right to decide”: recognizing Catalonia as a nation, full control on linguistic and cultural issues, and fiscal autonomy. So far to no avail. As the head of Barcelona’s Economists Circle, Antón Costas said, “the temptation of doing nothing is only leading us towards the extremes”.

    By targeting the Mas government, widely portrayed as extremist and irresponsible, and by refusing to negotiate on key constitutional, economic, social, cultural issues, Mr. Rajoy has – willingly or not – been playing into the hands of radicals like the ERC or social organisations like Omnium Català and ANC (Catalan National Assembly), who are behind the latest massive demonstrations. New local elections would probably bring to power a coalition led by ERC. Specially as a significant number of neo-Catalans – immigrants from the rest of Spain and abroad – have recently joined the traditional independence camp. While, at the same time, neither the PP nor the PSOE want to be seen by their traditional Spanish voters as giving away to “separatists”. Rajoy knows that his party’s radical wing, influenced by his predecessor Jose Maria Aznar, could threaten his leadership. While PSOE leaders are well aware that no Socialist government could be returned to the Cortes without the Catalan votes.

    The contrast with the more realistic position of the British government is glaring, which has accepted the Scottish referendum, while campaigning – like the Labour Party – for a “no” vote on independence. And moreover letting it be  understood that this “no” vote could be followed by devolution of more federal powers to the Scots.

    Of course, both London and Madrid have been trying to frighten away voters by threatening them with expulsion from the European Union, exclusion from their present currency – the Pound or the Euro – and dire economic and social consequences if they make the wrong choice. This is fair game. But, as well as independence – especially on unfriendly terms – meaning serious economic difficulties for sure, and long negotiations with Brussels on access to the EU, it could also be costly to Spain. And perhaps more. The Kingdom would, in effect lose its richest region, its second city and its main port, but also one of its only road and rail connections to the rest of Europe, (the other being through the Basque Country, also tempted by greater autonomy, or more). The EU, meanwhile, has rejected Rajoy’s plan to open up a new route to France through the central Pyrenees. All this could strip Spain of its place among EU major powers and reduce it to the humiliating status of a “middling” country. Hard for a nation which has, for centuries, considered herself a world power.

    For their part, a spectacular scandal has just marred the image of Catalan nationalism when it was made public that the charismatic father of Catalan’s autonomy and long-time head of the Barcelona government, Jordi Pujol, had squirrelled away millions of family money into foreign banks. This scandal, front-paged in all the media, is seen by many, in Spain as in Catalonia, as a nail in the coffin of the pro-independence crusade.

    It is true that the very image of Catalanism has been tarnished, this time by the moral failure of its major icon. Yet, Sr. Pujol is far from being the most corrupt of Catalan, or Spanish (left or right) politicians, who took advantage of the last economic bubble to enrich themselves or to illegally finance their parties. Some have been sentenced to jail while judiciary enquiries are dragging on for others. Who could realistically believe now that independence would necessarily mean a cleaner or more efficient government? But maybe Catalans prefer being ruled – for better or worse – by their own kith and kin!



  • imtg-23

    “El Estado” recentralitza poder.

    El govern central està buidant de contingut els traspasos fets a la Generalitat

    “L’agenda recentralitzadora i d’aplanament de les competències autonòmiques està desbocada”. El conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, expressava així a mitjans de març una intuïció que s’havia instal·lat en el Govern i que ha confirmat un informe encarregat per la vicepresidenta, Joana Ortega, a l’Oficina de Desenvolupament de l’Autogovern (ODA). L’estudi conclou que més d’un terç de les 120 lleis o normes que ha dictat l’executiu de Rajoy limiten o eliminen competències pròpies consolidades. L’informe titulat Recull de mesures centralitzadores adoptades o impulsades per l’Estat, que va rebre el Consell Executiu dimarts passat per analitzar-lo, conclou que almenys 157 mesures preses pel govern espanyol del PP incloses en 42 lleis envaeixen l’autogovern.

    El document, al qual ha tingut accés l’ARA, alerta que les iniciatives del govern Rajoy “han tingut o segueixen tenint un caràcter netament recentralitzador o uniformista” i arriben a “posar en qüestió alguns dels principis de l’estat autonòmic que es consideraven consolidats”. Afegeix que l’anàlisi de les iniciatives legislatives adoptades per l’Estat des que Rajoy va arribar a la Moncloa el 2011 només permet arribar a la conclusió que el PP “explota a fons” tots els mecanismes que té a l’abast per ja no només precipitar una “paralització del desenvolupament de l’autogovern” en tot allò que “requereix la cooperació de l’Estat”, sinó directament per fer-lo involucionar en els àmbits polític, financer, administratiu i cultural. Aquesta estratègia, a més, ha generat una alta conflictivitat competencial.

    Més enllà d’això, l’estudi de l’ODA també subratlla “la dificultat que suposa defensar l’autogovern en un context en què la producció legislativa de l’Estat ha crescut de manera espectacular” -120 normes amb rang de llei en dos anys, de les quals 56 són en forma de decret llei sense debat parlamentari.

    Consultat per l’ARA, el director de l’ODA, Xavier Bernadí, alertava ahir que aquest ritme legislatiu sense precedents ha suposat una “allau normativa tan gran que situa la Generalitat en una situació d’aclaparament” que la porta a una lògica de “defensa permanent” de les pròpies competències. Aquest informe, explica Bernadí, pretén identificar la “dimensió aproximada” d’una ofensiva recentralitzadora sense precedents ni tan sols durant els anys de majoria absoluta desacomplexada de José Maria Aznar.

    Àmbit polític i administratiu

    L’escapçament de l’àmbit d’acció i decisió propis de la Generalitat

    Es tracta d’un dels blocs amb més afectació de l’activitat recentralitzadora i d’invasió competencial de l’Estat. Així, amb lleis com la de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, l’Estat entra de ple en la limitació i regressió ja no només de les competències reconegudes i exercides per la Generalitat en matèria d’organització territorial, sinó que debilita el principi d’autonomia local. Ho fa, paradoxalment, amb el pretext de la “racionalització” i “sostenibilitat financera”, quan són precisament les administracions locals les més sanejades des del punt de vista financer. No és una anècdota, en aquest context, que el 90% dels municipis catalans hagin presentat un conflicte competencial per frenar aquesta norma. Un altre exemple és la llei de garantia de la unitat de mercat, que permet a qualsevol empresa desenvolupar la seva activitat en territori català al marge d’on hagi aconseguit la llicència. O la llei de transparència i bon govern, que regula el dret d’accés a la informació pública.

    En total, una vintena de lleis i normes estatals limiten la capacitat d’autogovern. Així, pren a la Generalitat la capacitat d’acció autònoma de la seva agenda exterior, les competències sobre les platges, capacita el delegat de l’Estat per suspendre acords municipals, escapça el poder de decisió en matèria urbanística i d’usos del sòl, limita competències legislatives en matèria de salut o elimina la capacitat de fixar els criteris d’avaluació de situacions de dependència, entre altres intromissions, com ara que el Govern ja no podrà determinar la jornada laboral dels treballadors públics.

    Àmbit financer

    La intervenció ‘de facto’ de l’autonomia financera

    Aquest és un dels àmbits en què la ultraactivitat legislativa del govern espanyol té més incidència. Així, la llei d’estabilitat pressupostària -aprovada amb els vots de CiU al Congrés- inclou diverses mesures de limitació de l’autonomia financera que permet a l’Estat “exercir una autèntica tutela financera” sobre la Generalitat. També la deixa sense marge normatiu en distribució elèctrica, sense oblidar el veto a l’impost als dipòsits bancaris, el control de la liquiditat o la gestió de beques i obvia la competència exclusiva en mediació en relacions laborals.

    Cultura i ensenyament

    La liquidació del model propi d’immersió lingüística

    N’és paradigmàtica la llei Wert, que amenaça la immersió lingüística i deixa la Generalitat sense marge a l’hora de fixar les matèries del currículum. El document també detecta la centralització dels ajuts als projectes culturals.

    L’informe alerta que els 24 projectes de llei que ara ja hi ha en tràmit al Congrés s’encaminen en la mateixa direcció. Són mesures que s’haurien de sumar a les 157 que detecta l’informe i que van des del control de les llicències esportives fins al control de les finances dels partits polítics. Un degoteig que deixa l’autogovern tocat de mort.

    Les cinc laminacions competencials més greus

    Reforma local

    La llei anomenada de racionalització i sostenibilitat de l’administració localsuposa, pels tècnics de l’ODA, el trencament del model d’organització territorial i d’autonomia local. El 90% dels municipis catalans han plantejat un conflicte de competències per aturar-la.

    Llei Wert

    Pels experts, esdevé el paradigma del desacomplexament recentralitzador del PP. Liquida el model d’immersió i deixa marge de maniobra limitat a la Generalitat a l’hora d’establir les matèries troncals.Unitat de mercat

    La llei de garantia de la unitat de mercat preocupa especialment el Govern per la pèrdua de capacitat d’intervenció en la protecció dels valors i el model econòmic, ambiental i social propis.

    Tutela financera

    El bloqueig de l’Estat a l’impost de dipòsits bancaris, taxes judicials o l’euro per recepta, a més de la normativa d’estabilitat pressupostària, porta els experts de Governació a parlar de “tutela financera”.

    Ordenació territorial

    Bloc normatiu que incideix en l’ordenació pròpia del territori. L’Estat recupera competències urbanístiques, ambientals i comercials que fan témer pel model propi.

    En els últims dos anys, aprofitant la majoria PP del govern central, s´han aprovat lleis recentralitzadores, sense concens amb els altres partits.


    Il.lustració de Enrique Flores